BRIGADES INTERNACIONALS. LA FI D’UN MITE. Sygmunt Stein

db26brigadesinternacionalsQui vulgui saber la veritat sobre les Brigades Internacionals, farà bé de llegir aquest llibre, realment esfereïdor. En copio un breu fragment:

 A les Brigades Internacionals s’utilitzaven diversos mètodes per eliminar els opositors polítics. De vegades es liquidaven les víctimes a Albacete mateix, en un soterrani o en un indret mig amagat, conegut tan sols pels comissaris de la policia secreta. Però, en la majoria dels casos, s’enviava la víctima al front, on els “liquidadors” s’encarregaven d’engegar-li un tret a l’esquena. Després la versió oficial anunciava que havia mort al camp de batalla.

Les víctimes no sempre havien comès les faltes a Espanya. N’hi havia prou que algú denunciés la seva desviació de la línia estalinista al país natal per executar el “veredicte” sense vacil·lacions. Tot seguit n’explicaré un cas, no només per demostrar el caràcter criminal dels comunistes, sinó també per perpetuar la imatge d’una de les persones més nobles amb qui em vaig relacionar a Espanya, un xicot extraordinari originari de Vílnius: Leszek Pasacki. (pàg. 140)

Traducció: Josep Alemany.

Pasacki, tot i ser un estalinista de pedra picada, és acusat d’haver-se relacionat amb trotskistes a Vílnius. És cert: el noi, en conversa amb Stein, admet ser amic del fill de Zalman Reizen, un declarat trotskista. Tot i tenir un peu mutilat i anar amb bastó, Pasacki és enviat de nou al front. Aviat arriba la notícia de la seva mort. Per descomptat, li fan un homenatge “com cal”, -“Leszek Pasacki ha ofert la seva vida a l’altar de la República Espanyola…”- oficiat pels seus propis assassins.

 

ADÉU A LA UNIVERSITAT. Jordi Llovet

No recordo amb entusiasme el meu pas per la filologia catalana. Era tan absurda: hores i hores de “vaca cega” o de Narcís Oller i ni una paraula de Plató, Shakespeare, Kant, Tolstoi, Kafka, Borges, etc. En aquest llibre, el professor Llovet lamenta l’esmicolament de l’antiga carrera de Filosofia i Lletres. No hi puc estar més d’acord. Jordi Llovet ha escrit un gran libre, imprescindible, necessari. Les seves memorables classes eren un oasi en aquell desert, aquest llibre també. En copio un paràgraf sobre el tema dels ordinadors.

Ara, amb l’expandiment dels ordinadors a l’educació secundària i a les universitats, la feina del professor ha quedat relegada –o hi quedarà- a adreçar els estudiants no a la seva paraula, sinó a l’ordinador –d’enorme capacitat quant al nombre de bits informatius, però al capdavall desproveït d’intel·ligència. Com que és difícil, si no impossible, que un professor domini alhora els recursos de la paraula oral, el dibuix acolorit, l’art dels esquemes, la cinèsica i tota la sèrie de coses que són del cas, els estudiants no tindran cap dubte a concedir una més gran autoritat a les màquines que a la figura i la paraula del professor. A la manca d’auctoritas dels professors derivada de la secularització de les nostres societats i de la crisi d’autoritat de la figura paterna i dels seus equivalents socials, s’hi haurà de sumar la manca d’autoritat d’una persona, el professor, que, malgrat que posseeix un cervell i una ànima capaces d’operacions i d’actituds molt més complexes que les de la més perfecta de les màquines, no podrà fer gran cosa davant l’enorme seducció dels materials didàctics de format informàtic i audiovisual. En el límit, un pot imaginar perfectament que els professors acabaran actuant com una mena de bidells encarregats de donar l’ordre de connectar els ordinadors al començament de la classe i d’apagar-los al final. (Pàgs. 304-306)

Bertrand Russell (5)

W.Wyatt: ¿No s’esdevé sovint que la persona que desitja el poder amb propòsits lloables, el desitja també per fatxenderia, per ostentació?

B.Russell: Sí. Freqüentment, l’amor pel poder, com a tal, ultrapassa les bones intencions per portar a terme tal o tal millora. Per això Lord Acton assegurava, amb tota la raó, que el poder corromp, perquè el plaer que proporciona exercir-lo creix amb l’experiència. Considerem, per exemple, la conducta de Cromwell. No tinc el més petit dubte que Cromwell entrà en la política amb propòsits constructius, puix que hi havia coses que considerava importants per al país que volia veure realitzades. Però, quan feia temps que dirigia la política, desitjava simplement el poder. Per això digué en el seu llit de mort, que temia que la gràcia de Déu l’havia abandonat. Oh, sí, sí. Crec que totes aquelles persones que demostren una gran energia desitgen el poder. A mi solament m’abelleix una mena de poder: el poder sobre l’opinió. (La meva concepció del món, pàg. 48)

Bertrand Russell (4)

W.Wyatt: Creieu que ajuda a ésser feliç disposar d’una causa amb la qual i per la qual viure?

B.Russell:
Sí, a condició que aquesta causa triomfi. Si es tracta d’una causa incapaç de guanyar una sola batalla, no crec que faci feliç ningú. Però si aquells que la defensen aconsegueixen reeixir de tant de tant, llavors sí que crec que pot ajudar-hi. Voldria afegir que l’interès, la participació en una empresa o ideologia, especialment quan un es fa gran, és un element molt important per a la pròpia felicitat. Com més impersonals siguin els vostres interessos, i més enllà de la vostra vida s’estenguin, menys us preocuparà la perspectiva que la vostra pròpia vida pugui extingir-se abans que passi molt de temps. I entenc que aquest és un important element de felicitat un cop arribem a la vellesa.

(La meva concepció del món, pàg. 63)  

Bertrand Russell (3)

W.Wyatt: I a l’avorriment, quina importància li concediu?

B.Russell: Crec que el tedi és enormement important. No gosaria assegurar que sigui un estat d’ànim exclusivament humà, puix que he vist les mones del zoològic i em semblà sempre que estaven bastant avorrides, però no crec que els altres animals s’avorreixin. Jo diria que és senyal de posseir una intel·ligència superior. La importància de l’avorriment, podreu deduir-la vós mateix si penseu, per un instant, que el primer que desitgen els salvatges en entrar en contacte amb la civilització és alcohol. El desitgen molt més que no pas la Bíblia, els Evangelis, o els vidres o collarets de colors, perquè, per uns instants, els deslliura del tedi.

(La meva concepció del món, pàg. 61)

Traducció: Llorenç Carbonell i Torras.   

Bertrand Russell (2)

“Quan vaig conèixer Lenin, vaig tenir molt menys la impressió d’un gran home que jo no esperava; les meves més vives impressions foren de fanatisme i crueltat mongòlica. Quan li vaig demanar coses sobre el socialisme en l’agricultura, va explicar alegrement com havia incitat els pagesos pobres contra els rics, “i aviat els van penjar a l’arbre més proper, ah! ah! ah!” La seva riallada en pensar en els assassinats em va deixar glaçat.” (Assaigs impopulars, Ed.62, pàg. 184) Traducció: August Gil i Matamala.  

Bertrand Russell (1)

Remenant llibres per casa, n’he trobat un parell de Bertrand Russell (1872-1970) i els he repassat. En copiaré alguns fragments durant els pròxims dies. El primer llibre, La meva concepció del món (Ed. 62), és una llarga entrevista que li va fer Woodrow Wyatt, diputat laborista, el 1959.

Woodrow Wyatt: Creieu que la gent gaudeix amb la guerra?

Bertrand Russell: La veritat és que, a molts, els agrada. Fou una de les coses que més m’impressionà, el 1914, en començar la Primera Guerra Mundial. Tots els amics pacifistes amb els quals treballava en aquell temps, mantenien el punt de vista que eren els governs els qui imposaven les guerres a les poblacions amb llurs perverses maquinacions, però jo em passejava pels carrers de Londres i llegia en els rostres dels londinesos que eren veritablement més feliços que abans d’esclatar la guerra. Ho vaig exposar en lletra impresa, i això fou la causa que tots els meus amics, als quals no agradaven gens ni mica  aquelles manifestacions meves, fessin examen de consciència. Continuo pensant que, a molta gent, els agrada la guerra, a condició que aquesta no es declari en el seu veïnatge i que no sigui massa aferrissada; quan la guerra arriba al propi territori ja no resulta tan agradable. (Pàgs. 26-27)

Traducció: Llorenç Carbonell i Torras.

HISTORIAS DE ROMA. Enric González

En aquest interessant llibre, Enric González, corresponsal a Roma durant alguns anys per al diari El País, explica anècdotes, confirma els tòpics sobre els italians, fa alguna ruta turística i també treu conclusions generals. Destaquen les pàgines dedicades al Vaticà i el relat d’un dels primers “negocis” de Silvio Berlusconi. “Un país sense veritat”, afirmava Sciacia, i ho constata l’autor:

“Con frecuencia se afirma que en Italia manda la estética sobre la ética. En otro lugar hablamos de la equivalencia que el lenguaje italiano otorga a los conceptos “bello” y “bueno”, y “feo” y “malo”. Italia fue la cuna del fascismo y durante décadas contó con el Partido Comunista más poderoso de Europa occidental; tanto el fascismo como el comunismo ocultaban un horror ético (…) bajo una estética portentosa: las masas, los desfiles, los símbolos, los colores, desplegados en iconografías irresistibles. Sospecho que fue el aspecto estético de ambas ideologías lo que sedujo a los italianos. Cabe deducir, en cualquier caso, que en Italia hay que tener siempre en cuenta el valor de la bellezza en política. Y en lo demás”. (pag.60)

HISTORIAS DE UN CORRESPONSAL ECONÓMICO. Martí Saballs

Aquest és un llibre molt interessant. Martí Saballs, amb vint anys d’experiència com a corresponsal econòmic, explica el que va veure i el que va viure durant les seves estades a Nova York, Mèxic, Buenos Aires i finalment Barcelona. Amb objectivitat i gens de dogmatisme, Saballs descriu bombolles, estafes, fallides i corrupcions diverses. De la bombolla punt.com al corralito argentí i acabant a la crisi actual. Com a teló de fons, la naturalesa humana, empesa cap a l’abisme per l’eufòria irreflexiva o la cobdícia. Un llibre, doncs, molt recomanable.    

DIARIO DE FIN DE SIGLO. Jean-François Revel

Dijous, 27 de gener de 2000. “El tema del dia torna a ser, per enèsima vegada, el de la violència a les escoles. Sembla que Claude Allègre (ministre del ram) ha comprès que la solució no vindrà d’una pseudosociologia ploranera a l’estil de Martine Aubry, que consisteix en ser “solidari”, “receptiu” i “dialogant”, i a “palpar el terreny”. Allègre desenterra el descobriment que en l’ensenyament mai no ha faltat, en cap època, en cap país, sigui quin sigui el nivell social, un component disciplinari. La idea que l’alumne no té cap responsabilitat personal dels seus actes ni de la seva feina, atribuint-ho tot a les deficiències del medi, és una idea falsament progressista; en realitat és retrògrada, vull dir que significa tornar enrere. Durant vint anys, la hipocresia benpensant ha eludit la violència a les escoles amb una mentida igualment “progressista”, negant la seva existència o amagant-la per no fomentar el racisme. També és una altra mentida “progressista” la de negar el fracàs de la política d’integració, fracàs que prové del rebuig a admetre, des del principi, que la integració en l’ensenyament dels fills dels emigrants constituïa un problema especial, que requeria un tractament adaptat. Mantenir aquestes afirmacions comportava ser titllat de feixista. I aquest és el resultat: el nivell educatiu dels emigrants no ha millorat, i el dels altres s’ha enfonsat.”