EL EXPEDIENTE ARCHER. Ross Macdonald

Aquest llibre recull els dotze contes que va escriure Ross Macdonald amb el seu famós detectiu Lew Archer com a protagonista. El llibre també inclou, al final, onze breus inicis de novel·les que no van ser continuades. En total són més de 500 pàgines indispensables, perquè de Ross Macdonald només n’hi ha haugt un. Cap més escriptor de novel·la negra no té la perspicàcia psicològica, el domini dels diàlegs, la imaginació descriptiva i el talent en l’elaboració de les trames del creador de Lew Archer.  Una gran lectura.

UN BÒFIA MASSA VIU. William P. McGivern

Mike Carmody pertany a una família d’honrats policies d’orígen irlandès. Ell també és policia però no honrat: està a sou de Bill Ackerman, el peix gros que controla la ciutat. Descregut i cínic, Mike Carmody no té problemes de consciència, però tot canvia quan el seu germà Eddie, també policia, és assassinat pels gàngsters (era peça clau en un judici que podia fer trontollar el poder d’Ackerman). Comença, a partir d’aquí, el camí de regeneració moral del nostre heroi; o, com diu la novel·la, s’esquerda el revestiment de ciment armat que s’havia fabricat. Els remordiments són lògics: Carmody ha contribuït a enfortir el poder dels assassins del seu germà. La novel·la, molt catòlica, no dibuixa gaires grisos: hi ha el camí del Bé i el camí del Mal. En un cantó hi ha els policies honrats, el capellà del barri irlandès i Karen, la xicota d’Eddie (cantant de club que també havia flirtejat amb el vici i la perdició); en l’altre, els gàngsters, els policies corruptes, els jutges comprats, etcètera. Més enllà de la moral, la novel·la té una trama molt ben elaborada i un ritme intens, el que marca la set de venjança de Mike Carmody. William P. McGivern (1923-1982) potser no és un primer espasa –Xavier Coma el situa a la Sèrie B- però tenia un gran sentit narratiu i talent per a la creació de personatges. Aquestes virtuts van ser reconegudes a l’instant pels lectors, i també per Hollywood. El mateix any de la publicació de la novel·la (1954), la MGM, en un temps rècord, la va dur a la gran pantalla, amb guió de Sidney Boehm i direcció de Roy Rowland. Robert Taylor, a qui no resultava difícil ser distant i antipàtic, va fer de Mike Carmody. El títol va ser Rogue Cop, el mateix que el de la novel·la (aprofito per dir que Un bòfia massa viu em sembla una traducció poc afortunada). M’agradaria veure aquesta pel·lícula, però crec que serà difícil.             

1280 ÀNIMES. Jim Thompson

En el món de la novel·la negra se sol contraposar la corrupció de les grans ciutats a la innocència i puresa de la vida rural, més a prop de la naturalesa i, per tant, menys contaminada per la cobdícia humana. Però això no val per a Jim Thompson: per a ell tan podrit està un escenari com l’altre. No pot ser més pessimista la seva visió del món, i això inclou tant les institucions en què s’organitza la societat com les relacions personals. Aquí fa un retrat despietat d’un petit poble del sud dels Estats Units. La novel·la, que en anglès es diu Pop.1280, és de 1964, però transcorre dècades enrera, cap a 1910. De fet, per l’ambientació sembla un western, amb el sheriff enganxant els cavalls a la carreta per anar amunt i avall, però el clima moral, degradadíssim, pertany de ple a la novel·la negra més dura. El protagonista i narrador és el sheriff Nick Corey, que primer se’ns presenta com un home poc espavilat que fuig dels problemes. Però aviat ens adonem que és un hipòcrita, un manipulador, un cínic i un assassí de proporcions colossals. El to de la narració, però, és humorístic, tot un enfilall d’alegres sarcasmes que sovint fan petar de riure. És una mena de comèdia negra, per tant, i és prodigiós com Thompson barreja l’humor i l’horror, sense que el primer faci perdre força al segon. Ara bé, també cal reconèixer que, un cop llegit el llibre, la sensació que queda és que el sarcasme potser és excessiu; o, dit d’una altra manera, que quan el sarcasme entra per la finestra el realisme surt per la porta (i això, en un gènere de base tan realista com la novel·la negra, és un petit problema). En qualsevol cas, aquesta novel·la és extraordinària i, per tant, completament indispensable per als amants del gènere.

NUA DAMUNT DEL GEL QUE ES FON. Gil Brewer

“La Justine anava tota negra. També portava el conjunt del primer dia. Estava sensacional. Sensacional i diabòlica, i a mi m’agradava, m’agradava fins a l’últim detall”. Aquestes són paraules de Kenneth McCall, el protagonista i narrador, un vulgar lladre de cotxes que va calent d’una punta a l’altra de la novel·la. L’excita especialment la mestissa Justine, una noia sexy, amoral i emprenedora que l’empeny a una cadena d’assassinats per aconseguir 400.000 dòlars. El xicot no té voluntat criminal, però quan s’hi troba al mig no sap dir que no, destirotat com està per l’exhuberant femme fatale. L’epíleg és cruel, però no perquè els enxampin i els enviïn a la càmera de gas. No, la condemna és més refinada: estan junts, són rics, però han passat quatre anys i encara no han gastat ni un dòlar, per por a delatar-se; viuen en una casota de totxos de tova amb la sogra mexicana i a més Justine s’ha engreixat i ja no és tan sexy. Pobre Ken McCall! L’autor, Gil Brewer (1922-1983), no és un dels grans de la novel·la negra, però també es disfruta amb la segona divisió, i més si, com en aquest cas, presenta una càrrega eròtica considerable. Aquesta novel·la es titula en anglès Nude on Thin Ice i va ser publicada el 1960. 

EL GRAN RELLOTGE. Kenneth Fearing

Earl Janoth i Steve Hagen, dos editors que dirigeixen una vintena de publicacions, són bons amics. L’amant de Janoth, la sofisticada Pauline Delos, li retreu aquesta amistat: “Alguna vegada us he vist que no festegéssiu?”, li engalta. Janoth, furiós perquè Delos es veia amb un altre home, la mata amb un gerro de brandy (les classes altes es maten així) i corre a confessar-ho tot a Hagen, que és més fred i cerebral. Hi ha, però, un testimoni, que cal identificar i eliminar. Aquest testimoni és George Strout, que és l’home que es veia amb Pauline Delos i que a més treballa a la revista Crim, de Janoth i Hagen. Embolica que fa fort: ¿quan els dos editors decideixen utlitzar la gent de les seves revistes per localitzar el testimoni, a qui col·loquen al capdavant de l’operació? Sí, a George Strout, que, per tant, està encarregat de descobrir-se a si mateix. Aquesta és una novel·la brillant, que després d’un inici parsmoniós, accelera a partir de l’assassinat de Pauline Delos i i ja no es pot deixar fins al final. L’argument, esclar, és una mica artificiós, però queda compensat per una interessant rotació del punt de vista i per una bona galeria de personatges, en especial el refinat, vanitós i adúlter George Strout. Kenneth Fearing (1902-1961) era un poeta que ocasionalment va escriure algunes novel·les negres. Aquesta, anomenada The Big Clock (1946), va tenir molt èxit i es va dur a la pantalla només dos anys després amb el mateix títol (una producció Paramount dirigida per John Farrow i interpretada per Ray Milland, Charles Laughton i Maureen O’Sullivan).

EL CRIMINAL. Jim Thompson

Tenia ganes de llegir novel·la negra -la clàssica, no l’actual, que em sol decebre- i un amic, que en el seu dia va fer sencera la mítica col·lecció de La Cua de Palla, m’ha passat una vintena de títols. La lletra és petita i no es pot abusar, però en repassaré alguns. He començat per Jim Thompson (1906-1977), que sense dubte és un dels millors. Diu d’ell Xavier Coma: “Adscrit al gènere de la psicologia criminal i addicte al realisme crític, desplega el seu escepticisme cruel i la seva desesperança violenta sobre les cèl·lules que componen la vida social”. En aquesta novel·la, que és de 1954, un noi de 15 anys, Bob Talbert, és acusat d’haver violat i assassinat una noia de 14 anys, veïna seva (tot i l’edat, la noia era molt precoç sexualment). Els pares no saben si és culpable o no, tampoc els lectors, i a més no ho sabrem mai. Thompson ho deixa a l’aire. Això és un pèl decebedor, però exemplifica que la veritat és molt difícil de saber. Thompson construeix la novel·la alternant el punt de vista que, sempre en primera persona, salta del pare a la mare i després al noi, però també a l’advocat defensor, al director d’un diari, etc. Justament els dards més enverinats són dirigits contra la premsa, tant al propietari del diari, que demana carnassa, com als periodistes que té a sou, incapaços d’oposar-s’hi. Té força aquesta novel·la, primer pel conflicte generacional (són adolescents a la deriva, que els pares, descrits en tota la seva mediocritat, ja no reconeixen) i després per la penetrant mirada de Thompson sobre el malaltís funcionament de la societat.