MEDEA. Eurípides (2)

La venjança de Medea és terrorífica. Envia uns obsequis criminals a Creüsa: un vel i una diadema d’or. Quan la filla de Creont se’ls posa…

“De la garlanda d’or que porta al cap, en surt
un doll estrany de flama que ho devora tot;
i el vel finíssim, el present dels teus infants,
consum les carns rosades de la mísera”
. (pàg. 148)

Creont, intentant salvar la seva filla, també és devorat pels “regals” de Medea. Tot això, com sol ser habitual en les tragèdies gregues, no passa a l’escenari sinó que ho explica un missatger. Però els horrors no han acabat, perquè Medea acaba matant els seus propis fills, en part per evitar que siguin altres qui ho facin i en part per provocar el màxim sofriment a Jasó. El corifeu fa unes reflexions sobre el fet de tenir fills:

“I declaro: els mortals que mai no han fet
l’experiència i no han plantat
infants, superen en bona sort
els que n’engendren.
Els mancats de fills, no sabent per prova
si pels mortals comporten dolçor
o enuig els infants, no havent-ne tinguts,
són lliures de moltes penes.
Però el qui té a casa una dolça
brotada d’infants, el veig consumint-se
d’angúnia tota la seva vida”.
(Pàg. 145)

Traducció: Carles Riba.  

MEDEA. Eurípides (1)

Jasó i Medea, refugiats a Corint, ja han deixat enrere els temps feliços. Medea, furiosa perquè Jasó té previst de casar-se amb Creüsa -filla de Creont, rei de Corint- planeja venjança. Una última conversa amb Jasó encara incrementa més la ràbia de la ferotge Medea. 


Medea
Oh Zeus, ¿per què donares als humans senyals
certs per conèixer l’or quan és de bona llei,
però, dels homes, cap no porta sobre el cos
la marca impresa per saber quin és el pervers?
(Pàg. 128)

Jasó, subtil raonador, intenta emmascarar la seva traïció amb paraules, però remata un parlament amb una declaració poc feminista:

Jasó
Caldria que els mortals creessin fills
per altra via, i que la fembra no existís:
llavors s’haurien acabat els mals al món.
(Pàg. 129)

Traducció: Carles Riba.

ALCESTIS. Eurípides (2)

Un dels millors moments d’aquesta tragèdia arriba quan Ceres canta les quaranta a Admet, el seu fill.

“Jo et vaig engendrar i et vaig criar per tal que esdevinguessis senyor de casa meva, però no tinc cap obligació, cap, de morir per tu. Morir els pares pels fills! No fou pas aquesta la norma que em varen llegar els avantpassats! No és pas aquest el costum dels grecs! (…) ¿Et plau veure la llum, oi? I al teu pare, ¿creus que no li plau també? Certament és molt llarg, compto, el temps que he de passar a sota terra. La vida, en canvi, és curta, i, tanmateix, tan dolça! Fou per això que tu, impúdicament, vares lluitar per no morir… i ets viu, eludint el destí que t’esperava. Ets tu el seu assassí, i em vols tirar a la cara la meva covardia, tu, covard, que t’has deixat véncer per una dona, que, sens dubte, ha mort per la teva cara bonica…” (pàg. 139) Traducció: Josep Alsina.

L’aparició a última hora d’Hèracles permet que Alcestis retorni al món dels vius. Eurípides era molt aficionat als “herois salvadors” i també al procediment del “deus ex machina”, és a dir, l’aparició d’un déu penjat d’una grua.   

ALCESTIS. Eurípides (1)

Aquest tragèdia amb final feliç té un argument molt curiós. Deriva, pel que sembla, d’una llegenda tessàlia. El déu Apol·lo, agraït per l’hospitalitat rebuda, concedeix al rei Admet un favor especial: que  algú pugui morir en lloc d’ell. Els pares del rei no hi estan gens disposats, però sí Alcestis, la seva dona. Admet, amb sentiment de culpabilitat, exagera la devoció postmortem que tindrà per la seva dona: ¡afirma que dormirà amb una escultura d’Alcestis!

“I encara més: modelada per una mà hàbil d’escultor faré estendre al meu llit una imatge teva. Jo hi dormiré al costat i l’ompliré d’abraçades pronunciant el teu nom, amb la il·lusió de tenir als meus braços la meva cara esposa, malgrat que no la hi tingui: goig ben fred, certament, però que alleugerirà la pena del meu cor…”

Com diu una nota, és una mena d’auto-glorificació.

Traducció: Josep Alsina.  

 

EL CÍCLOP. Eurípides (2)

“L’univers d’Eurípides, hem dit, és un univers trasbalsat. Els déus, la base metafísica de la conducta humana, s’han esfumat. I resten sols els homes, lliurats a les seves passions desfermades. I el poeta, davant d’aquesta solitud de l’home, només pot comprendre allò que el fa humà: el sofriment, el dolor, la misèria” (Del pròleg de Josep Alsina a Alcestis, pàg.50).

A El cíclop, Ulisses demana al déu Hefest, “senyor de l’Etna”, que l’ajudi a cremar l’ull de Polifem, “que és un home a qui no importen déus ni moridors”. I afegeix Ulisses…

“Si no, s’haurà de creure que l’Atzar és déu
 i que els eterns no poden tant com l’atzar”

(pàg. 60).

Traducció: Carles Riba.
    

EL CÍCLOP. Eurípides (1)

El cíclop no és una tragèdia sinó una obra satírica. L’argument és ben conegut: l’aventura d’Ulisses amb Polifem, el cíclop. Som a Sícilia, a tocar de l’Etna. Polifem ja té un presoner, Silè. Ulisses, quan arriba buscant provisions per reprendre el seu llarg viatge, s’informa sobre els cíclops.

Ulisses: I són hospitalaris amb els estrangers?
Silè: La carn més fina, diuen, és la d’estranger.
Ulisses: ¿Què dius? ¿Que mengen home com a requisit?
Silè: Qui ve, el degollen: no se n’ha escapat ningú.

Tenen la seva gràcia els diàlegs. El corifeu (el representant del cor), per exemple, pregunta a Ulisses per la guerra de Troia.

El Corifeu: ¿Vau prendre Troia amb la famosa Helena a dins?
Ulisses: Tot el casal de Príam vàrem saquejar.
El Corifeu: I doncs, quan la donzella us va venir a les mans, ¿no vàreu fer-li un repicat tots un per un,
ja que té gust a sempre canviar d’espòs?

Traducció: Carles Riba.

TIMEU. Plató

Diu Jordi Llovet al llibre Adéu a la Universitat: “Cap professor no pensa avui que un dia pugui convertir-se en un mestre d’altres professors –deixant a banda que n’hi ha pocs que vulguin convertir-se en un exemple per als seus alumnes- i, per aquesta raó, a més de moltes altres que ja han sortit o sortiran en aquest llibre, podem donar per desapareguda la vehiculació dels sabers antics, que són els que, per definició, transmeten els mestres humanistes.” (Pàg. 143)

I, avui, tot just començo el Timeu de Plató i llegeixo això:

En canvi, entre vosaltres -i també entre altres-, bé que heu aconseguit disposar de l’escriptura i de les altres coses necessàries per a una vida civilitzada, us cau de nou a sobre des del cel en períodes regulars una inundació, com una mena de pesta, que només deixa entre vosaltres analfabets i ignorants. I així heu de tornar a començar com a nens des d’un principi, i no sabeu res ni de les coses dels temps antics que han esdevingut aquí o a casa vostra. (Pàgs. 62-63)

 Traducció: Josep Vives. 

ENEIDA. Virgili (48) FINAL

És impressionant el final de l’Eneida. Eneas, amb un venable, fereix Turn a la cuixa i el fa caure. Turn demana clemència i sembla que el pietós Eneas li perdonarà la vida, però… Llegim sencer el final.

Turn, a terra, implora amb els ulls i estén la seva dreta suplicant: “Sí, m’ho he merescut, i no et demano pietat”, diu; “fes ús de la teva fortuna. Ara, si algun neguit d’un pare malastruc et pot afectar, t’ho conjuro (també per a tu fou així el teu genitor Anquises), apiada’t de la vellesa de Daune*, i torna’m viu als meus, o, si ho prefereixes, torna’ls el meu cos privat de la vida. Has vençut, i els ausonis han vist com el vençut t’estenia els palmells; teva és Lavínia com a muller, no vagis més lluny amb els teus odis”. Dempeus, fremint sota les seves armes, Eneas, amb l’esguard indecís, aturà la seva dreta; i ja més i més hesitava i començava a sentir-se flectit per les paraules de Turn, quan descobrí al cim de la seva espatlla el fatal baldric** i reconegué les corretges, de bollons resplendents, de l’adolescent Pal·lant, d’aquell qui Turn havia vençut, ferit, estassat, i ara en portava a l’espatlla l’emblema enemic. Ell, així que veié amb els seus ulls aquest trofeu, record d’un indomable dolor, abrusat de furor i terrible d’ira, cridà: “¿I tu, revestit de les despulles dels meus, t’escaparàs de les meves mans? És Pal·lant amb aquesta ferida, és Pal·lant que t’immola i es venja en aquesta sang de la teva infàmia”. Dient aquests mots, li enfonsa pel dret en el pit la seva espasa, arravatat. El fred de la mort glaça els membres de Turn, i la seva vida indignada s’enfuig gemegant vers les ombres.***
(Pàgs. 162-163. Llibre XII. Volum IV)

*Daune: pare de Turn.
 **Baldric: Banda de cuir per aguantar l’espasa.

***uitaque cum gemitu fugit indignata sub umbras.

Traducció: Miquel Dolç.

Aquí s’acaba aquest esforç divulgatiu que m’ha dut a resumir l’Eneida en 48 parts (quatre per a cadascun dels dotze llibres). Ha estat un plaer fer-ho, així l’he tornada a llegir més a poc a poc i l’he degustada més. L’Eneida és una obra extraordinària, un puntal de la literatura llatina, que és la nostra literatura també, la nostra herència. L’Eneida hauria de formar part de la cultura general de qualsevol persona mitjanament educada. Estic content d’haver col·laborat, des d’aquesta modesta plataforma, al seu coneixement.  

BON NADAL!

ENEIDA. Virgili (47)

El destí es pot ajornar però no esquivar. Turn ho sap, i per això ja no suporta més dilacions. S’adreça a la seva germana Juturna -la qual, camuflada, li havia estalviat un enfrontament directe amb Eneas- i li diu:

Però ¿qui permeté que, descendida de l’Olimp, enduressis tu tan rudes fatics? ¿Era perquè veiessis la mort cruel del teu dissortat germà? Perquè ¿què em resta a fer? ¿Quina esperança de salvació m’ofereix encara la Fortuna? (…) ¿Donaré les espatlles, i aquesta terra veurà Turn posat en fuita? ¿És que és una dissort tan gran morir?* Vosaltres, oh Manes, sigueu-me propici, perquè tinc contra mi la voluntat dels déus de Dalt.

Arriba l’esperat enfrontament entre Turn i Eneas.

Estupefacte, també Llatí contempla aquests dos herois enormes, nascuts als dos extrems del món, que estan cara a cara i van a envestir-se amb el ferro.
Quant a ells, tan aviat com se’ls obrí un espai a la plana lliure, amb ràpida abrivada es disparen de lluny els venables i entaulen el combat amb els ressonants escuts de bronze. Fa un retruny la terra; aleshores, amb llurs espases, es peguen molts de cops i els redoblen, i l’atzar i l’enginy, mesclats, són tot u.

(Pàgs. 149, 152, 153. Llibre XII. Volum IV).

*Usque adeone mori miserum est?

Traducció: Miquel Dolç.

ENEIDA. Virgili (46)

Quan tot és a punt per al duel definitiu entre Eneas i Turn, Juno torna a intervenir. Amb l’ajuda de la Nimfa Juturna, germana de Turn, aconsegueix ajornar l’enfrontament. Lluiten, doncs, per separat, Eneas i Turn, cadascun fent carnisseries pel seu compte. Tot plegat, Eneas decideix atacar la ciutat. En aquest punt es produeix el suïcidi de la reina Amata:

Vet aquí que als esgotats llatins es presentà una nova dissort, que sacsejà de soca-rel tota la ciutat prostrada pel dolor. La reina, tan aviat com veu des del seu terrat que l’enemic s’acosta, que els murs són envaïts, que els focs volem sobre els teulats, que enlloc no hi ha cap exèrcit rútul per a resistir ni soldats de Turn arrengats, la infeliç creu que el jove ha sucumbit en l’ardor de la batalla, i de sobte, pertorbada la seva ment pel dolor, exclama que és ella la causa, la culpa i el ferment d’aquests mals, llança forassenyada molts crits de desconsol i de furor, i resoluda a morir, especeja amb les seves mans els seus vestits de porpra, i suspèn d’una alta biga del palau el nus d’una mort repel·lent. Així que les dones llatines s’assabenten de la mort de la infortunada, la seva filla Lavínia, la primera, es devasta els cabells florents i les galtes de rosa, i al seu entorn tota la turba es desespera, i el casal ressona al lluny de complantes. Des d’aquí la funesta notícia s’espargeix per tota la ciutat.* (Pàgs. 147-148. Llibre XII. Volum IV).

*Hinc totam infelix uolgatur fama per urbem.

Traducció: Miquel Dolç.