A LA RECERCA DEL TEMPS PERDUT. ELS NOMS DE PAÍS: EL NOM. Marcel Proust (12 i últim)

Després dels records de Combray i de l’amor de Swann per Odette de Crécy, la tercera part de Pel cantó de Swann, molt més breu que les dues anteriors, es titula Els noms de país: El nom. Se centra en la fascinació que sent el jovenet Marcel per la filla de Swann, Gilberte. La rendició amorosa és total i arriba a extrems divertidíssims:

“Estava tan enamorat de Gilberte que si de camí veia el seu vell majordom passejant el gos, l’emoció m’obligava a aturar-me i llançava mirades plenes de passió a les seves patilles blanques.” (Pàg. 513)

Traducció: Valèria Gaillard Francesch.

J’étais si amoureux de Gilberte que si sur le chemin j’apercevais leur vieux maître d’hôtel promenant un chien, l’émotion m’obligeait à m’arrêter, j’attachais sur ses favoris blancs des regards pleins de passion. (pàg. 409)  

Extraordinari Proust. Ara només desitjo que l’excel·lent traductora no trigui gaire a acabar el segon volum.

A LA RECERCA DEL TEMPS PERDUT. UN AMOR DE SWANN. Marcel Proust (11)

Pobre Swann, tants anys perduts amb una dona com Odette de Crécy…

Quina veritat dolorosa adquirien aquelles línies del Journal d’un poète, d’Alfred de Vigny, que temps enrere havia llegit amb indiferència: “Quan ens enamorem d’una dona, ens hauríem de preguntar: Quin és el seu entorn social? Quina mena de vida ha dut? Tota la felicitat de la vida reposa sobre això”. (Pàg.453)

Traducció: Valèria Gaillard Francesch.

Mais quelle vérité douloureuse prenaient pour lui ces lignes du Journal d’un poète d’Alfred de Vigny, qu’il avait lues avec indifférence autrefois: “Quand on se sent pris d’amour pour une femme, on devrait se dire: Comment est-elle entourée? Quelle a été sa vie? Tout le bonheur de la vie est appuyé là-dessus”. (Pàg.361)

A LA RECERCA DEL TEMPS PERDUT. UN AMOR DE SWANN. Marcel Proust (10)

No és que per naturalesa no fos rabassuda, homenenca i rodanxona, però les ofenses l’havien redreçada com aquells arbres que, nascuts en una mala posició a la vora d’un penya-segat, es veuen forçats a créixer cap enrere per mantenir l’equilibri. (Pàg.407)

Traducció: Valèria Gaillard Francesch

Ce n’est pas qu’elle ne fût par nature courtaude, homasse et boulotte; mais les camouflets l’avaient redressée comme ces arbres qui, nés dans une mauvaise position au bord d’un précipice, sont forcés de croître en arrière pour garder leur équilibre. (Pàg. 324)

 

A LA RECERCA DEL TEMPS PERDUT. UN AMOR DE SWANN. Marcel Proust (9)

Odette de Crécy no és el tipus de dona que desperti la passió de Swann, però tot canvia quan li veu una gran semblança amb la Sèfora de Botticelli.
 
“Després de contemplar llargament aquell Botticelli, pensava en el seu Botticelli personal, que trobava encara més bell i, abraçant la fotografia de Sèfora creia estrènyer Odette contra el seu cor” (Pàg. 282)

Traducció: Valèria Gaillard Francesch.

Quand il avait regardé longtemps ce Botticelli, il pensait à son Botticelli à lui qu’il trouvait plus beau encore et, approchant de lui la photographie de Zéphora, il croyait serrer Odette contre son coeur. (Pàg. 221-222)

Imatge: Sèfora de Botticelli.  

A LA RECERCA DEL TEMPS PERDUT. UN AMOR DE SWANN. Marcel Proust (8)

Temps enrere, el somni era posseir el cor de la dona de qui estem enamorats; més tard, sentir que posseïm el cor d’una dona pot ser suficient per enamorar-nos-en. (Pàg. 247)
Trad: Valèria Gaillard Francesch.
Autrefois on rêvait de posséder le coeur de la femme dont on était amoureux; plus tard, sentir qu’on possède le couer d’une femme peut suffire à vous en rendre amoureux. (Pàg. 193)

A LA RECERCA DEL TEMPS PERDUT. COMBRAY. Marcel Proust (7)

Mai, en les passejades pel cantó de Guermantes, vam poder remuntar fins a les fonts del Vivonne, en les quals sovint havia pensat i que tenien per a mi una existència tan abstracta, tan ideal, que quan em van dir que es trobaven dins de la comarca, a una certa distància quilomètrica de Combray, em vaig quedar tan sorprès com el dia que em van dir que hi havia un altre punt precís de la Terra on s’obria, en l’antiguitat, l’entrada dels inferns. (Pàg.214)
Traducció: Valèria Gaillard Francesch.

Jamais dans la promenade du côté de Guermantes nous ne pûmes remonter jusqu’aux sources de la Vivonne (Pàg. 169)

A LA RECERCA DEL TEMPS PERDUT. COMBRAY. Marcel Proust (6)

El senyor Vinteuil té una filla lesbiana. El pobre camina capcot per Combray. El senyor Swann se’l troba pel carrer i, elegant i generós com és, convida la filla a tocar el piano a casa seva.

“Era una invitació que, dos anys enrere, hauria indignat el senyor Vinteuil, però ara l’omplia d’una tal gratitud que es creia obligat a no cometre la indiscreció d’acceptar. L’amabilitat de Swann envers la seva filla li semblava un suport tan honorable i deliciós, que potser valia més no utilitzar-lo i tenir així la dolçor purament platònica de conservar-lo.” (Pàg.187)
Traducció: Valèria Gaillard Francesch.

L’amabilité de Swann envers sa fille li semblait être en soi-même un appui si honorable et si délicieux qu’il pensait qu’il valait peut-être mieux ne pas s’en servir, pour avoir la douceur toute platonique de le conserver. (Pàg 147)

Foto: Jeremy Irons a Un amour de Swann (1984)

A LA RECERCA DEL TEMPS PERDUT. COMBRAY. Marcel Proust (5)

Proust es troba passejant la filla de Swann, Gilberte…

Tot d’una em vaig aturar, era incapaç de moure’m, com quan una visió no s’adreça tan sols a la nostra mirada, sinó que requereix percepcions més profundes i disposa del nostre ésser per complet. Una nena d’un ros panolla que tenia l’aspecte de tornar de passeig i que portava a la mà una pala de jardineria, ens mirava alçant el rostre sembrat de pigues roses. Els seus ulls negres espurnejaven i, com que jo aleshores no sabia, ni ho he après després, reduir als seus elements objectius una impressió forta, com que no tenia, com se sol dir, prou “esperit d’observació” per distingir una noció del seu color, durant molt temps cada vegada que tornava a pensar en ella, el record del seu esclat se’m presentava més aviat d’un atzur punyent, ja que era rossa: de manera que, si no hagués tingut uns ulls tan negres –el que més impressionava quan la veies per primer cop- potser no hauria estat, tal com ho vaig estar, especialment enamorat dels seus ulls blaus. (Pàg. 177)
Traducció: Valèria Gaillard Francesch.

Tout à coup, je m’arrêtai, je ne pus plus bouger, comme il arrive quand une vision ne s’adresse pas seulement à nos regards, mais requiert des perceptions plus profondes et dispose de notre être tout entier. (Pàg. 139)

A LA RECERCA DEL TEMPS PERDUT. COMBRAY. Marcel Proust (4)

Bloch, un amic, deixa estupefacte el pare de Proust…

Però Bloch havia desagradat els meus pares per altres motius. Per començar havia fet enfadar el pare que, veient-lo xop, li havia preguntat amb interès:
“Però, senyor Bloch, quin temps fa? Que ha plogut? No entenc res, el baròmetre indicava un temps excel·lent”.
I no se li va acudir res més que respondre:
“Senyor, em resulta impossible dir-li si ha plogut. Visc tan resoludament al marge de les contingències físiques que els meus sentits no es molesten ni a notificar-me-les”.
“Però, fill meu, el teu amic és idiota”, m’havia dit el pare quan Bloch se’n va haver anat. “Com pot ser?” No em pot dir ni el temps que fa! Però si no hi ha res de més interessant! És un imbècil!”. (Pàg. 118)
Traducció: Valèria Gaillard Francesch.

“Monsieur, je ne puis absolument vous dire s’il a plu. Je vis si résolument en dehors des contingences physiques que mes sens ne prennent pas la peine de me les notifier. (Pàg. 91)   

A LA RECERCA DEL TEMPS PERDUT. COMBRAY. Marcel Proust (3)

“De molt lluny es reconeixia el campanar de Saint-Hilaire, que inscrivia la seva figura inoblidable en l’horitzó on Combray encara no apareixia; quan des del tren que, la setmana de Pasqua, ens portava de París, el meu pare, que l’albirava saltant un rere l’altre tots els solcs del cel i fent córrer el seu petit gall de ferro en totes direccions, ens deia: ‘Au, recolliu les mantes, ja hi som’”. (Pàg. 83)

Traducció: Valèria Gaillard Francesch.

“On reconnaissait le clocher de Saint-Hilaire de bien loin, inscrivant sa figure inoubliable à l’horizon où Combrait n’aparaissait pas encore; quand du tren qui, la semaine de Pâques, nous amenait de Paris, mon père l’apercevait qui filait tour à tour sur tous les sillons du ciel, faisant courir en tous sens son petit coq de fer, il nous disait: “Allons, prenez les couvertures, on est arrivé”. (Pàg. 62)