Les 10 millors cançons de David Bowie (8)

Heathen

Aquest és, sens dubte, el gran disc de la maduresa de David Bowie, que va retrobar la inspiració amb l’ajuda de Tony Visconti, el productor que no hauria d’haver abandonat mai.

I Would Be Your Slave

Walking in the snowy street
Let me understand
Drifting down a silent park
Stumbling over land
Open up your heart to me
Show me who you are
And I would be your slave

www.youtube.com/watch?v=cCu7cOhGsGs

 

 

 

La revisió feminista del cinema d’aventures

151020104544-stars-wars-daisy-ridley-full-169

La protagonista de la nova pel·lícula de la Guerra de les Galàxies, de nom Rey, és molt jove i es dedica a recollir ferralla. No són poques les seves habilitats: es defensa bé en la lluita cos a cos, coneix a la perfecció la mecànica de les naus espacials, i es capaç de pilotar el Falcó Mil·lenari com si fos en Han Solo (el primer dia que l’agafa ja fa acrobràcies!). ¿Què ha passat amb allò de l’aprenentatge de l’heroi (o heroïna)? Aquesta noia, Rey, només copsar que la Força l’acompanya, ja sap fer truquets jedis de poder mental per escapar-se o, sense cap entrenament previ, fer anar l’espasa làser com una campiona. Quina comparació amb el pobre Luke Skywalker, que necessitava tres pel·lícules i una llarga temporada amb en Yoda per ser un jedi mínimament presentable.

La revisió feminista del cinema d’aventures que vivim actualment exigeix noies dures i coratjoses que s’espavilin soletes i deixin en ridícul els homes (“mira, Han Solo, per posar la velocitat de la llum es fa així”!), però aquest camí, dramàticament parlant, només porta al precipici de la inversemblança.

La regularitat de Roger Federer

Amb la derrota d’ahir Roger Federer va acabar una ratxa de 36 torneigs del Gran Slam arribant, com a mínim, a quarts de final (a l’interior d’aquest rècord, n’hi ha un altre de 23 semifinals consecutives). És una regularitat extraordinària, que va de Wimbledon 2004 a Roland Garros 2013: nou anys! No ha estat Roger Federer un tennista que hagi alternat, com altres, fases de rendiment estratosfèric amb llargues absències, retorns espectaculars amb lesions invisibles, demostracions físiques sobrehumanes amb baixades de forma inexplicables. No, Federer ha estat un tennista constant, fiable, molt regular i, evidentment, extraordinari. Ara, a tocar dels 32 anys, ja no pot aspirar a gran cosa més que a gestionar elegantment el seu declivi. Aquest any només ha guanyat un torneig –Halle- i serà molt difícil que torni a guanyar un altre Wimbledon. És possible que a partir d’ara les seves màximes victòries siguin –si hi ha justícia, que no n’hi sol haver- retrospectives.     

La Fundació Jaume Bofill i Atticus Finch

La Fundació Jaume Bofill ha tornat a atacar els instituts que separen els alumnes per nivells de capacitats i ha afirmat que aquesta pràctica triplica el fracàs escolar. Naturalment, per eliminar el fracàs escolar el més infal·lible és no ensenyar res. Mort el gos, morta la ràbia. Però no em vull pas allargar. Deixo la paraula a Atticus Finch, el memorable personatge de Matar un rossinyol, que en el seu al·legat final diu: “Thomas Jefferson va dir una vegada que tots els homes som creats iguals. (…) En aquest any de gràcia del 1935 hi ha gent que té tendència a utilitzar aquesta frase fora de context fent-se-la venir bé. L’exemple d’això més ridícul que se m’acut és que la gent que marca les pautes de l’educació pública afavoreix tant els estudiants rucs i ganduls com els estudiants aplicats; com que tots els homes som creats iguals, diuen solemnement els pedagogs, els nens que queden endarrerits pateixen un greu sentiment d’inferioritat”.  

Traducció: Xavier Pàmies.   

 

ROMAN HOLIDAY (1953)

Volta per Europa en viatge oficial, amb profusió d’actes i recepcions, la princesa Anna, hereva al tron d’un país europeu, segurament balcànic. Jove com és, està cansada de tants actes oficials i vol viure la vida, que entreveu des de les finestres del palau de Roma on s’allotja. Té un atac d’histèria i el metge li posa un calmant. La princesa, però, no s’adorm, sinó que s’escapa del palau i passeja, mig grogui, pels carrers de Roma. La princesa Anna és Audrey Hepburn, en el seu debut a Estats Units, i és una delícia contemplar-la. També volta per Roma Joe Bradie, periodista americà que juga al pòquer amb els col·legues i que, quan torna a casa de nit, es troba, ajaguda en un banc, una noia que sembla borratxa. Com que ella no és capaç de facilitar-li una adreça, se l’enduu a contracor a la pensió on viu. En Joe, però, no és un gentleman, i quan la princesa se li adorm al llit, ell la fa rodolar de qualsevol manera fins a una butaca. Joe Bradie és Gregory Peck, i és un plaer veure’l en un paper més canallesc de l’habitual. A dos mons diferents pertanyen la princesa i el periodista, a dues actituds vitals (la innocència i el cinisme), a dos gèneres (el contes de fades i el realisme laboral), i la col·lisió crea aquesta pel·lícula, que és una comèdia romàntica extraodinària. Va obtenir un gran èxit, i la màgia perdura. He dit comèdia romàntica, però l’adjectiu sobra durant vuitanta minuts, perquè la princesa només vol descobrir món i ell només treballa per a una exclusiva. No són poques les indignitats que comet, com fingir trobades fortuïtes, intentar prendre la càmera a una nena o, quan ja té un fotògraf (Eddie Albert), despistar la princesa –mentre van en vespa, per exemple- perquè no s’adoni que li fan fotos a dojo. És patètic i és divertit. Culmina la comèdia en una baralla amb agents secrets vora el riu. Acaben a l’aigua Gregory i Audrey, neden fins a la riba i l’amor latent esclata en un petó apassionat. Hi ha poques paraules, ningú diu qui és, però l’emoció és intensa, perquè l’amor és tan fort com impossible. No hi ha comèdia sense drama. Peck es redimeix renunciant al reportatge i Audrey torna a palau convertida en una altra. Hi ha una gran escena final, amb mirades de comprensió i adéu. Un film inoblidable, amb grans actors i un brillant William Wyler a la direcció. 

BREAKFAST AT TIFFANY’S (1961)

Truman Capote, l’autor de la novel·la, es queixava molt del repartiment d’aquesta pel·lícula i deia que la seva Holly no era tan chic com Audrey Hepburn. Però és justament la presència d’Audrey Hepburn el millor del film o, més i tot, la seva raó de ser. És un espectacle en ella mateixa, i la història potser no ens importaria gens si ella no desplegués el seu encant irresistible, el toc extravagant i la tendresa, l’orgull i la indefensió. Holly de matinada davant l’aparador de Tiffany’s, Holly amb el seu gat que es diu Gat, Holly dormint amb antifaç i taps a les orelles, Holly a la festa fumant amb un broquet llarguíssim, Holly plorant la mort del seu germà… i el moment més màgic, Holly cantant “Moon River” a la finestra del darrera. ¿És creïble com a noia que va amb un home cada nit i accepta 50 dòlars per anar al tocador? No és evident, com a mínim, i la seva bellesa espiritual fa que desitgem més la seva salvació. Arriba de la mà de George Peppard, un escriptor que es guanya la vida fent de gigoló de Patricia Neal. Justament, el fet que Peppard sigui un gigoló és l’única aportació argumental important de la pel·lícula respecte a la novel·la de Capote, i no em sembla una gran idea. De fet, hi ha un altre canvi: el final feliç, al carreró, sota la pluja, i està molt bé. Blake Edwards, més entonat que mai, va dirigir la pel·lícula i Henry Mancini li va acabar de donar el toc amb la música.      

BONNIE AND CLYDE (1967)

Clyde Barrow (1909-1934) i Bonnie Parker (1910-1934) van formar una cèlebre parella de bandits durant el període de la Gran Depressió als Estats Units. Ja van ser mitificats en vida, i considerats com uns nous Robin Hood, gràcies en part al talent publicitari de Bonnie, que va escriure una balada sobre Bonnie and Clyde que va aparèixer a tots els diaris. Els assassinats comesos, però, van enfosquir la llegenda. Aquest film fa una recreació formidable tant del mite com de la dura realitat. Warren Beatty, també productor, és Clyde Barrow, i Faye Dunaway és Bonnie Parker. Són més alts, guapos i elegants que els originals, i ho fan molt bé. La pel·lícula va ser un fenomen, el vestuari retro va triomfar i van impactar les seqüències de sexe i de violència. S’exposa clarament la impotència de Clyde, que no satisfà les necessitats sexuals de Bonnie. Ella, però, no l’abandona, i decideix compartir amb ell la vida criminal. La pel·lícula té sentit de l’humor: els atracaments i les fugides dels pobles estan filmades i musicades a l’estil del cinema còmic mut. Però, a poc a poc, l’alegria delictiva i la sensació de llibertat deixen pas a l’opressió de sentir-se perseguit. Bonnie només vol estar amb Clyde i no fer vida amb el seu germà (Gene Hackman) i la seva horrible dona. Dos cops els encercla la policia i dos cops fugen, però a la tercera un tiroteig a camp obert deixa mig mort el germà de Clyde i ferida d’un ull la dona. Fugen Bonnie i Clyde, i acaben ferits i inconscients al seient del darrere del cotxe. El conductor de la banda (Michael J.Pollard) els porta a casa del seu pare. L’home trairà la llegendària parella, i Bonnie i Clyde seran metrallats a la carretera per quatres tiradors ocults entre la vegetació. Arthur Penn va ser l’encarregat de dirigir aquesta magnífica pel·lícula, que es mou molt bé entre la dura peripècia criminal i l’impuls romàntic.

THE AMERICAN (2010)

Aquest no és un thriller trepidant sinó calmós. Hi ha poca acció, i la que hi ha, no és gratuïta ni pirotècnica. El protagonista, Jack (George Clooney), és un assassí professional, tan letal com lacònic. El veiem primer a Suècia, on culmina una “feina” matant una dona per l’esquena. Després fuig a Itàlia i s’amaga en un poblet. Comunica a Pavel, el seu cap, que es vol jubilar. Jack, a més d’assassí, és un manetes de les armes, i li arriba l’encàrrec de fer un rifle especial. A part de l’artesania armamentística, fa flexions per mantenir-se en forma i, pel que fa a la vida social, es relaciona amb dues persones: 1) el capellà, el pare Benedetto, que li demostra l’existència de l’infern: “You cannot deny the existence of hell. You live in it. It is a place without love”. Jack contraataca descobrint que el mecànic el poble és fill del pare Benedetto; i 2) Clara (Violante Placido), una prostituta d’aspecte poc prostibulari que treballa en el pròsper prostíbul del poble. Per descomptat, no triga a enamorar-se de l’enigmàtic americà. La pel·lícula va lenta però el carisma d’autèntica estrella de George Clooney fa que sigui interessant de veure. Al tram final es precipiten els esdeveniments, i es demostren quatre coses: 1) que hi ha oficis que no admeten la jubiliació (a l’edat que sigui); 2) que als pobles d’Itàlia la gent dorm com un tronc (hi ha una sorollosa persecució nocturna pels carrerons i ningú no treu el cap per la finestra); 3) que als guionistes de thrillers no els agrada la intervenció de la policia (els comprenc: la policia fa nosa, talla el ritme) ; i 4) que els criminals de ciutat, quan visiten la ruralia i els espais oberts, és perquè estan destinats a una mort propera. Recordem Humphrey Bogart a High Sierra (1941) o Kevin Costner a A Perfect World (1993). En definitiva, una pel·lícula notable, que val prou la pena. L’ha dirigida Anton Corbijn.

HOLIDAY AFFAIR (1949)

Connie Ennis (Janet Leigh) és una vídua de guerra que es dedica a l’espionatge comercial. Un venedor d’uns grans magatzems –Steve (Robert Mitchum)- la descobreix, però li fa llàstima i no la denuncia. L’encobriment li costa la feina, però no s’hi encaparra (fa falta molt més per pertorbar la llegendària calma mitchumiana). Ell la convida al seu restaurant preferit: Central Park, a  l’estany de les foques. No serà fàcil la seva relació. Hi ha un segon pretendent, Jack (Wendell Corey), i un tercer home: el marit mort. Connie té un fill petit, Timmy, que no vol canvis. “Si et cases, ja no et diràs més senyora Ennis”, diu a la seva mare, tocant-li el punt feble. Connie es debat, doncs, entre la fidelitat al marit difunt, que inclou la consevació de la bombolla en què viu amb el seu fill, i la possibilitat d’una nova vida. Però cap dels dos homes és l’ideal: Jack, advocat, és solvent però avorrit i ella, realment, no l’estima; Steve és més interessant però té una vida laboral incerta i un somni -la construcció de velers- poc viable. A mitja pel·lícula, Connie es decanta per Jack. Es troba amb Steve en un Central Park gelat (i el gel és tot un símbol) i li comunica la decisió. Steve, llavors, li desitja amb ironia una vida tranquil·la: “Have a nice quite life”. L’home no té pèls a la llengua, i ho tornarà a demostrar en un antològic dinar de Nadal. Allà, en presència de Connie, Jack, Timmy i els pares del marit mort, Steve culminarà els discursos nadalencs amb una frase directa: “Connie, en Jack és un gran home, però t’has de casar amb mi”. La proposta, intempestiva, és rebutjada. Però quan la sinceritat entra per la porta, els autoenganys surten per la finestra. Jack, en un discurs memorable, li fa veure a Connie que totes les proves indiquen que no és ell l’escollit sinó Steve. Una sortida elegant per a un home que aspirava a tenir la família que no havia tingut mai. Queda una última conversa entre Connie i Steve, en què es destapen les últimes cartes. “No puc competir amb un mort”, declara ell. “Em voleu prendre la memòria del meu marit”, es defensa ella, que acaba confessant que sí, que és “Mrs. Status Quo. Just me and Timmy. No changes”. Al final, però, l’”status quo” se n’anirà a fer punyetes, i Connie i Timmy es reuniran al tren amb Steve camí de Califòrnia, camí d’una nova vida. És un bon pla exterior del tren, que s’enllaça amb un pla general d’una maqueta de tren, com a l’inici. És l’única genialitat del director Don Hartman, que compleix i prou. Un bon film, doncs, amb tres actors molt bons i una gran lliçó: que, a vegades, la veritat, encara que faci mal, és l’única solució.