Arxiu de l'autor: Galdric

L’ÚLTIM PASSATGE DE WALTER BENJAMIN. Enric Umbert

L’ÚLTIM PASSATGE DE WALTER BENJAMIN. Enric Umbert 

(Edicions 62; maig del 2017)

Sembla que està de moda un gènere que podria ser descrit com a “Declivi, agonia i mort de grans figures de la literatura i el pensament”. Puc aportar tres exemples recents: un film lamentable sobre Emily Dickinson, la novel·la de Carles Casajuana sobre Josep Carner i ara aquesta novel·la sobre el filòsof Walter Benjamin. Se centra en els darrers dies de la seva vida, molt penosos realment. El setembre de 1940 Benjamin travessa amb penes i treballs els Pirineus –només tenia 48 anys però era un home malalt- i arriba a Portbou amb l’esperança de poder agafar un tren cap a Barcelona, i després un altre cap a Lisboa, i des d’allà volar cap als Estats Units. Però tot acaba a Portbou, quan els guàrdies civils l’obliguen a tornar cap a França. Una llarga nit d’agonia i suïcidi en una fonda de Portbou és el darrer acte del drama.

Enric Umbert (1958), fi escriptor amb vocació de paisatgista, es recrea un pèl massa en els detalls sòrdids (el pobre Benjamin bevent aigua podrida d’una bassa!), però ho compensa amb interessants escenes del passat –estades de Benjamin a Eivissa, per exemple- i fragments brillantment escrits on exposa el seu pensament. En copio un:

“No intento recuperar el meu passat, sinó entendre’l, condensar-lo en les seves formes espacials. (…) No vull tornar a allò que m’és familiar, sinó a allò que m’és estrany. (…) La infància suposa un moviment que fa aparèixer escenes, un viatge al passat que no és res més que un viatge a la llunyania, una vibració dels sentiments disposada a l’abstracció de l’esperit en la seva puresa. Un nen queda paralitzat per la màgia que li causa la contínua borratxera de la novetat, i això, encara que ens costi entendre-ho, fa que perdi la noció del temps. L’adult, contràriament, va perdent aquesta capacitat d’embriagar-se a mesura que pren consciència del pas del temps. Per aquesta raó, el desig de retorn a l’estat d’infantesa és el desig de tornar a estar sempre ebri. Això, en el fons, és força difícil d’aconseguir, perquè per mantenir aquella borratxera es necessita la màgia infantil de la imaginació.” (Pàgina 41)

 

Classificació actual:

1: Els fills de Llacuna Park. Maria Guasch

2: La ballarina de Berlín. Joan Daniel Bezsonoff

3: L’últim passatge de Walter Benjamin. Enric Umbert

4: Retorn. Carles Casajuana

5; Els estranys. Raül Garrigasait

LA BALLARINA DE BERLÍN. Joan Daniel Bezsonoff

LA BALLARINA DE BERLÍN. Joan Daniel Bezsonoff 

(Editorial Empúries; gener del 2017)

El títol d’aquesta novel·la de Joan Daniel Bezsonoff (1963) és enganyós, perquè no és Lea Niako, la ballarina de Berlín, la protagonista, sinó el capità polonès Jerzy Sosnowski (1896-1945). És un personatge real, de vida molt animada, que es va enrolar a l’exèrcit austrohongarès el 1914, i que, un cop desaparegut aquest imperi, es va integrar amb naturalitat a la nova Polònia independent. El gruix de la novel·la se centra en les activitats de Sosnowski a Alemanya, com a espia, durant els darrers anys de la República de Weimar i durant els anys, força més perillosos, de domini nazi. Sosnowski, però, és un espia que no espia gaire: ell simplement recull les dades que li proporcionen tres dones –Benita, Irene i Renate von Natzmer- situades molt a prop dels cercles de poder de Berlín. On realment treballa Sosnowski és al llit, desplegant una activitat incessant i rotatòria per matenir en permanent estat de satisfacció les seves espies. La tasca, impossible per a la majoria d’homes, és bufar i fer ampolles per a Sosnowski, un vocacional talentós amb una energia inesgotable. Bezsonoff detalla amb fruïció les seves activitats i, per això, la novel·la és més eròtico-festiva que no pas d’espionatge. Quan Lea Niako entra en escena, l’home entra en un estat de combustió total: “La Lea no tenia pas la bellesa de les marededéus flamenques, de les sirenes del Renaixement, de les goges romàntiques. Més que l’esbalaïment produït per tanta harmonia, Sosnowski sentia un desig tel·lúric en el qual s’instil·lava una sensualitat assíria.” (Pàg. 95).

Grans passions, grans paraules. La novel·la, que descarta les giragonses de la psicologia, triomfa gràcies al seu ritme trepidant, al seu estil ric i enèrgic –amb tot el catàleg de paraules úniques que gasta Bezsonoff (les “fringaires” al capdavant), a la seva exhibició políglota (hi ha cites en unes deu llengües), al seu sentit de l’humor (amb acudit tintinesc inclòs), i especialment, a la impressionant erudició desplegada a l’hora de recrear l’època i el lloc.

És cert que es troba a faltar certa profunditat en el dibuix de personatges (un cert toc Zweig hauria anat bé), però és innegable que deixa  escenes imborrables, com la de Lea Niako amb Hitler.

Classificació actual:

1: Els fills de Llacuna Park. Maria Guasch

2: La ballarina de Berlín. Joan Daniel Bezsonoff

3: Retorn. Carles Casajuana

4; Els estranys. Raül Garrigasait

 

RETORN. Carles Casajuana

RETORN. Carles Casajuana 

(L’Altra Editorial; setembre del 2017)

Josep Carner, exiliat primer a Mèxic i des de 1945 a Bèlgica, va tornar breument a Catalunya el 1970, entre el 3 d’abril i el 20 de maig, amb 86 anys. Aquesta notable novel·la de Carles Casajuana recrea aquesta estada, dominada tot ella pel declivi mental del poeta. “Josep Carner continuava abstret, sense escoltar la conversa entre la seva dona i el doctor Colomines. Segurament no sabia de què parlaven. Qui sap per quines galeries profundes vagaven els seus pensaments. A mi no m’agradava veure’l així. Em feia pensar en els punts grisos de la pantalla d’un televisor sense sintonitzar, en una ombra perdent-se en la boira. Em feia angúnia: ¿i si no trobava mai més el camí per tornar?” (Pàg. 218)

Són incomptables els fragments d’aquesta mena. ¿Calia que n’hi haguessin tants? En aquest sentit, la novel·la és llarga i despietada. Llegint-la, s’experimenta un inevitable malestar. ¿Mereixia això l’home que va escriure Els fruits saborosos, El cor quiet o aquella exhuberant traducció del Pickwick de Dickens que em va alegrar tants dies de mili?

Carles Casajuana, hàbilment, escull un narrador jove, que no sap res de Carner. Es tracta de Lluís Miralles, un estudiant de dret a qui encarreguen de fer de xofer i el que faci falta del veterà poeta i la seva esposa Émilie Noulet. La trama es desdobla. D’una banda, hi ha la descripció detallada del feixuc periple de Carner per terres catalanes, amb l’episodi central –i molt penós- de la no concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes; i de l’altra banda, assistim a la vida d’estudiant de Lluís Miralles, fill de casa bona semihippy, que serveix per fer un retrat d’època, que resulta eficaç però també força convencional. Les vides i les opinions dels personatges joves semblen teledirigides per retratar la Barcelona de 1970. Cal admetre que no era fàcil. Té més força, és clar, tota la part de Carner, en què destaca especialment la figura entranyable de Marià Manent, sofert deixeble del gran poeta.

La novel·la, que té grans moments quan Casajuana es deixa anar i canta les quaranta als “grans homes” de la cultura catalana d’aquell moment, potser necessitava, per engrandir-se, que l’homenatge a l’obra de Carner del tram final fos més palpable i vibrant. Però Casajuana, diplomàtic que toca molt de peus a terra, no és home d’elevacions poètiques.

Acabo recordant quatre versos de Josep Carner, del poema “Matí d’hivern, amb aquella inoblidable jugadora de tennis.

 Al camp, la jugadora de tennis, ben cossada  

pel jersei blanc, somriu, pensant a l’avançada

com fugirà –d’uns quants vinclaments exquisits –

la cremoreta gèlida del capciró dels dits.

 

Classificació actual

1: Els fills de Llacuna Park. Maria Guasch

2: Retorn. Carles Casajuana

3: Els estranys. Raül Garrigasait.

ELS FILLS DE LLACUNA PARK. Maria Guasch

ELS FILLS DE LLACUNA PARK. Maria Guasch 

(L’Altra Editorial; setembre del 2017)

El realisme és trist o no és. Aquesta novel·la no n’és l’excepció. La seva protagonista i narradora, Clara Blai, viu amb resignació una vida trista i solitària. Fa classes de manera temporal en una presó de dones i viu, també de manera temporal, al pis del seu germà, amb la cunyada i el nebot. Té trenta-dos anys però sembla molt més jove, per immadura, per inadaptada. Li costa relacionar-se amb el altres i li costa encara més prendre les decisions adequades. Clara Blai és intel·ligent i perspicaç, però a vegades sembla força estúpida. Ella mateixa ho reconeix: “Sempre he tingut por de ser poc intel·ligent. De no saber veure el que, per als altres, és evident. De vegades, tinc el cap buit. Literalment buit. Els pensaments vénen més tard, quan ja no hi ha res a fer, i aleshores s’instal·len dins meu com una mala cosa. Vull dir que hi ha gent que sap què els convé, que sap, per exemple, quan és hora de marxar. La majoria de la gent intueix que hi ha històries on val més no ficar-s’hi.” (Pàg. 144)

Una d’aquestes històries és la relació de Clara Blai amb Gabriel Bermúdez, germà de Sònia, ara reclusa i abans reina de l’institut. El passat, no pas menys gris que el present, torna a la vida de la nostra protagonista, i amb ell el món de Llacuna Park, una urbanització de la costa nascuda de la corrupció. Gabriel, a qui Clara Blai havia contemplat extasiada des de lluny quan era adolescent, ara, vist de prop, quinze anys després, és un home lacònic i sorrut, gairebé un mort en vida, estabornit per les tragèdies familiars. Maria Guasch sap irritar el lector allargant la sòrdida relació de Clara Blai amb Gabriel; i més encara, quan, després d’una borratxera considerable, la fica al llit amb el promotor corrupte de Llacuna Park, el llefiscós oncle dels Bermúdez.

A la novel·la no passa gran cosa però es llegeix amb gran interès. Maria Guasch alterna el realisme més cru –en què destaquen uns diàlegs depriments, reals com la vida mateixa- amb uns apunts lírics molt entonats. A gairebé cada pàgina hi ha alguna frase o algun fragment digne de ser rellegit. N’apunto un, la descripció que Clara Blai fa dels seus pares, professors tots dos, la mare de baixa per una agressió soferta a l’institut: “M’aixeco a obrir el llum de la butaca i el focus recau amb cruesa sobre les dues persones assegudes al sofà. Entrelluco la franja rosada al braç de la meva mare, que mostra els rastres del pas de l’encenedor per la seva pell. Enfundada en un xandall de fa vint anys o més, que li dissimula les formes, té un aspecte anacrònic i baronívol. Al meu pare, en canvi, la llum li afina encara més els pòmuls delicats, cada vegada més marcats com més s’aprima, com més s’empetiteix, tens, nerviós.” (Pàg. 20)

“Un aspecte anacrònic i baronívol”! Detalls com aquests fan admirable aquesta novel·la, que a més té la virtut d’acabar prou bé.

Per tant, de moment, la classificació queda així:

1: Els fills de Llacuna Park. Maria Guasch.

2: Els estranys. Raül Garrigasait.

 

ELS ESTRANYS. Raül Garrigasait

ELS ESTRANYS. Raül Garrigasait 

(Edicions de 1984; gener de 2017)

Raül Garrigasait (Solsona, 1979) no ha escrit una novel·la convencional sobre les guerres carlines, sinó una novel·la experimental amb un argument escàs, un protagonista pansit, un èxtasi descriptiu notable, una gran passió pels adjectius i una vocació reflexiva digne d’elogi. L’argument és escàs perquè consisteix bàsicament en l’estada d’un aristòcrata prussià despistat, Rudolf von Wielemann, a Solsona, l’any 1837; s’hi està més d’un any, crec, però a part de jeure i menjar, no fa gran cosa més. Tanta inactivitat mata l’esperit, suposo, perquè Wielemann deixa indiferent al lector. Vull dir que no ens el creiem; de fet, però, no creiem en ell ni en els altres personatges ni en la guerra carlina… Garrigasait no creu en els procediments habituals per crear un món versemblant i no s’hi esforça gens, a consciència. És coherent. Si la Història (en majúscula) és un pur artifici que “ordena, jerarquitza, domina”, la novel·la històrica és una absurditat.

L’autor es motiva molt més quan, lluny de les feixugues obligacions narratives, fa la proesa de dedicar quatre pàgines a descriure pas a pas l’èxtasi que produeix escoltar una peça de Beethoven. Sublim, pot concloure algú; esgotador, pensarà un altre (personalment, puc dir que he quedat força impressionat). També cadascú valorarà a la seva manera una frase com aquesta: “L’amistat és una cosa estranya: etèria i compacta alhora.” (pàg. 147) La frase sembla voler descriure l’amistat entre Wielemann i Foraster, el metge del poble, i potser és molt profunda. Jo no sé què pensar. En quasevol cas, queda clara la passió adjectivadora de l’autor, que difícilment resistirà el pas del temps.

Garrigasait brilla especialment en reflexions escampades aquí i allà. N’anoto una de molt interessant sobre la paradoxa essencial de les guerres carlines: “Els reialistes, que sobre el paper lluitaven per l’absolutisme i contra la revolució, no actuaven sotmesos a cap autoritat. (…) Lluitant pel poder absolut d’un rei, els primers carlins defensaven un sobirà remot i paternal, tan absent com el Déu dels catòlics. Als seus enemics els arrossegava l’afany d’expandir l’aparell burocràtic de l’Estat, un afany que els llibres d’història, per alguna raó que se m’escapa, anomenen liberalisme.” (pàgs. 71-72)

Presentació

Presentació

La lectura d’Els estranys de Raül Garrigasait m’ha desconcertat, perquè no m’ha semblat una novel·la tan bona, tan indiscutible, com m’esperava, tenint en compte els premis que ha acumulat (XVIII Premi LLibreter de Literatura Catalana 2017; i Premi Òmnium Cultural a la millor novel·la en català del 2017). N’hi ha d’haver alguna de millor. Però quina? Com que sembla que actualment hi ha certa al·lèrgia a la crítica literària i no es troba gran cosa enlloc, he decidit fer la feina jo mateix. A partir d’ara, doncs, faré un repàs a les novel·les catalanes de l’any 2017 i establiré una classificació, que intentaré que no estigui només sotmesa al meu gust personal.

Xiuxiueig (2017)

Premi Armand Quintana de Calldetenes. 

 

(Inici)

Tenir cinc adolescents a casa de manera ocasional, durant unes quantes hores, pot ser esgotador. Tenir-los en règim de pensió completa, com és el meu cas, dia rere dia, requereix paciència, aplom i l’íntim convenciment que seria molt pitjor estar sol. La solitud mata i la vida només té sentit si fem alguna cosa pels altres. Si aquests altres són persones grans –pares i mares en declivi-, no hi ha més recompensa que el consol d’haver fet allò que pertocava. Si són joves –fills propis o d’altri-, la recompensa viu davant els nostres ulls i ens proporciona molta felicitat al llarg dels anys. Això, és clar, si aconseguim fer les coses bé.