Avui som dilluns 15 d’Octubre del 2012, 1 mes i 4 dies després del #11s2012. Avui fa fred de veritat, al matí estàvem a 5C. He anat a treballar. La rebuda ha estat cordial a estil alemany. És a dir, els que estaven al costat i els més amics, han saludat efusivament preguntant-me per la malaltia, però alguns que estaven més lluny ni cas. És típic dels alemanys. Jo diria que igual que nosaltres són vergonyosos però no han rebut l’educació com la nostra que ens ensenyen que cal anar a saludar i preguntar pels altres. Els alemanys si es poden estalviar de saludar ho fan i no vol dir que estigui enfadat ni res, és natural per a ells. Però pels que venim d’un país mediterrani a on estem acostumant a unes relacions més càlides i afables, amb els alemanys un els troba esquerps i distants.
L’ull tapat amb la cinta d’estil pirata, no m’ha molestat. He pogut treballar prou bé. Bàsicament he estat ordenant uns 600 correus pendents i parlant per telefon amb els companys d’assumptes que havia deixat oberts abans de les vacances i de nous que han sortit. Algunes novetats no gaire bones però res d’especial que no m’ho esperés.
Com que he estat treballant tot el dia, no he pogut escoltar cap tertúlia. Al vespre després de repassar els deures amb la canalla, he volgut fer la caminada per escoltar amb iphone les tertúlies de les ràdios. Però m’he enganxat escoltant RAC1 el programa del Clapés que entrevistaven al Jordi Evole. Parlaven de la culpa de la crisi i entre algunes coses venien a dir que la culpa eren dels bancs alemanys d’haver donat préstecs barats als bancs espanyols que finançaven l’especulació immobiliària. Sincerament quan escolto això em regira l’estómac de pensar que els catalans també podem ser tant rucs com la resta dels espanyols.
Quan donen la culpa als bancs alemanys, que per cert, sinó vaig errat, crec que els bancs francesos tenen més diners prestats a (S)pain que els alemanys, seria com dir que la culpa de què un es torni obès és culpa que les pastisseries fan molts pastissos greixosos a 1 € o que els restaurants fan menús de tres plats amb postres i cafè per 5 euros. Però la culpa de veritat, és realment dels proveïdors del menjar que porten els ingredients industrials i greixosos a un preu regalat que fa que els pastissets i els menús siguin tant barats.
El sistema capitalista que hi ha a Europa té unes característiques especials que teòricament limiten que sigui realment capitalista com en altres països. L’estat té la potestat de regular el capitalisme per tal que es garanteixin els pilars de l’Estat del benestar: Accés per a tothom a l’educació, al treball, a la sanitat, a la justícia, a la vellesa digna i a la seguretat. Per aconseguir que aquests pilars funcionin correctament, s’ha decidit que sigui competència de l’Estat i és sufragada pels imposts dels ciutadans. Però hi ha un altre pilar que no s’hi pensa gaire per garantir l’estat del benestar: cal tenir cura que l’economia del país funcioni correctament, sense especulacions i d’acord amb els recursos que es disposa, dins de les regles que demana el lliure mercat.
És a aquí a on el govern espanyol, l’únic responsable que tenia les eines per regular-lo, no ho va fer i va provocar la crisi actual. Estic d’acord quan es diu que la culpa no és tota dels ciutadans. La majoria dels ciutadans no han de saber economia, com tampoc dels perills que comporta endeutar-se. Però el govern si.
De la mateixa manera que es fan campanyes de prevenció de l’obesitat a on s’informa a la població en general i especialment s’educa en les escoles. El mateix és s’hauria de fer pel tema d’economia familiar. He vist a Alemanya un programa de la televisió d’un assessor comptable que es dedica a salvar famílies o negocis petits familiars de la fallida. Allà l’assessor avalua les despeses i els ingressos, i fa un pla per sortir-ne de la fallida. Ensenya anar als bancs i proveïdors a renegociar el deute i a vendre el que no fa servir…etc. Recordo fins i tot un capítol d’un fabricant que era tant bona persona que una part del taller el tenia ocupat per un amic que utilitzava les maquines sense pagar-li ni un duro de lloguer ni d’electricitat. L’assessor comptable va veure que el propietari tenia molta vergonya i per ensenyar a superar-la, va anar a un restaurant i li va obligar per dues vegades a dir que li retiressin el plat del menjar que havia demanat dient que no estava bé, malgrat si que ho estava. A (S)pain no s’ha fet aquests tipus de programes per la televisió. Ans el contrari, s’ha elevat a herois nacionals als especuladors immobiliaris i a les famílies que més gastaven. A Catalunya per desgràcia també.
A part de l’educació i prevenció de la societat, també el govern podria regular als bancs perquè no comencessin a promoure l’endeutament de les famílies amb les hipoteques barates i a 30 o 40 anys. Sempre recordaré que quan el 2006 vaig arribar a Alemanya, encara venia amb la idea que en comptes d’anar de lloguer seria millor comprar una casa. Quan vaig començar a mirar preus, vaig veure per sorpresa que al centre de Karlsruhe no eren pas més cares que a Catalunya, de fet molt més barates que a Barcelona, i això que els salaris eren entre el 30 i 40% més alts. Però quan vaig preguntar les condicions de les hipoteques dels bancs alemanys, em vaig quedar astorat: havies de pagar d’entrada almenys el 40% del preu de l’habitatge, eren d’interès fix i a 10 anys, només en casos excepcionals a 15 anys.
Si a (S)pain ho haguessin fet no hauria hagut mai la bombolla immobiliària. Però compte, que amb la demagògia que impera en la societat tant espanyola com per desgràcia en la catalana, encara haurien sortit veus dient que això és una política de dretes que comet una injustícia social perquè així només els més rics poden ser propietaris d’una casa.
En una Catalunya independent no hem de caure amb els mateixos errors dels espanyols. Si volem un bon estat del benestar cal uns governs seriosos i que vetllin perquè l’especulació no torni a enverinar l’economia. No hi ha alternativa mal ens pesi al sistema capitalista i encara menys en un món globalitzat. Un país no es pot aïllar-se de la resta del món i inventar-se un nou model econòmic. No pot decidir unilateralment deixar de viure com els altres i renunciar al consumisme. Però si que pot, utilitzar intel·ligentment les eines que un Estat disposa, per fer que el capitalisme sigui més social que el que seria si no és regulés, però sense que esdevingui menys competitiu. Vet a aquí el repte per aconseguir un país amb menys desigualtats socials i alhora més pròsper. Però no és gens fàcil perquè la naturalesa humana hi és contraria. No ens enganyem, el capitalisme menys social i més injust ha triomfat i encara triomfa en molts lloc del món, perquè per desgràcia l’home té més de ximpanzé que de bonobo. Sempre hi ha un mascle alfa disposat a aconseguir el poder per disposar de les millors femelles i del millor menjar.
Endavant les atxes!
Dilluns 15 d’octubre 2012
Karlsruhe – Alemanya
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Voldria comentar-te un incís que he observat des de fa ja un cert temps:
Així com tu, jo també tinc vincles importants amb Alemanya, doncs la meva parella és d’allà i va i ve sovint des d’ Hamburg. Ell sempre m’havia parlat en positiu de la equanimitat del seus mitjans de comunicació i de lo imparcials que son la majoria dels “Heute-news”. Doncs bé, jo hi discrepo totalment. Actualment hi ha un buit important d’informació a la premsa i mitjans de comunicació d’Alemanya respecte al tema català i tot el que ha succeït en el darrer mes. Si t’hi fixes bé, hi som presents molt freqüentment en la premsa americana, anglesa, francesa i inclús a Al-Jazeera, però els mitjans alemanys (inclosa la TV) a penes s’en fan ressò del que ha passat i dels desgavells amb la nostra relació amb Espanya -llevat de Der Spiegel que en fa algun article, titllant-nos “d’egoistes”- . I, quan ho fan, gairebé sempre mostren una imatge molt simple de les nostres intencions sobiranistes, creient que tan sols estem interessats en obtenir la independència per una qüestió pura i exclusivament econòmica, sense tenir mai en compte les nostres reivindicacions més històriques i sentimentals.
Voldria preguntar-te si, sota el teu punt de vista i en el cas que hi estiguis d’acord, això esdevé perquè els alemanys s’ocupen només d’ells mateixos, per alguna consigna interna de Merkel en relació amb l’estat espanyol o bé, perquè no li donen la més mínima importància ?
Crec que és molt important informar bé als europeus (i sobretot als que tenen la clau de la caixa dels calers i les decisions) de les nostres reivindicacions, doncs sembla ser que seran una part molt important en la consecució de les nostres pròpies llibertats.
Salutacions cordials.
Àngels