Amics i amigues: anema avui a fer un exercici d’utopia. Utopia, recordo, és el lloc que no existeix, no que no pugui existir. El govern espanyol, accepta una consulta, aquesta es favorable a la separació, i el govern espanyol assumeix el resultat. Aleshores hi ha dues qüestions a resoldre, Unió Europea i com ens repartirem
Amigues i amics: estem ja immersos dins un procés d’independència –no fem eufemismes amb mots com consulta, sobiranisme, etcètera– que fa preveure que hi pot ser d’allò més apassionant. Ara bé, també molt complex perquè el problema és si volem canviar de bandera i poca cosa més, o de debò es vol avançar cap a
Amics i amigues: En aquesta carta previa a les vacances, hi van tres temes que anava ajornant setmana rere setmana. La història de Manning i Snowden, l’abundor de programes de cuina a les televisions, en un moment en que hi ha gana, i els usuaris de les xarxes, amb el complement afegit a darrera hora
Amigues i amics, acabo aquí la mini sèrie dedicada als alguns records d’aquest espai que en diuen Plaça de les Glòries i que per a mi se’n diea Camp del Sidral. Un record de temps negres, durs. I d’unes dones, obreres, que en sortir de la fàbrica s’havien de fer un sobresou. Demanant-me si ara,
Amics i amigues: deixaré avui de banda els temes d’economia, crisi sistèmica, etcètera, que vinc tractant i repetint ja fa setmanes, per parlar-vos d’uns records evocats per algunes de les coses que passen a aquest dissortat espai barceloní que du el pompós nom de Plaça de les Glòries Catalanes, i que per a mi, sempre
Amigues i amics: no us parlaré de la pel·lícula de la que he pres el títol, sinó de com el postmaoisme maoista està sent molt seriosament estudiat i analitzat pels grans empresaris, els quals partint d’aquesta gran fal·làcia, o mentida estadística, que proclama que la Xina ja és la segona economia del món, estan disposats
Amics i amigues: el dissabte es va celebrar el Concert per la llibertat, un acte en el que a banda d’haver moments veritablement emocionants, L’estaca cantada en àrab i en tamazihg, posem per cas, tothom, cantants i assistents, prou sabia que allò era més que un concert. Que era una fita en un llarg camí.
Amigues i amics: arribem al final d’aquesta petita sèrie. Amb l’avís que s’està avançant cap a un estat autoritàri, de moment, possiblement totalitari. I també que en aquest procés, les noves classes mitges nostres, poden acabar jugant el mateix paper que ja van jugar els anys 30 les classes mitges italianes i alemanyes. Amigues i
Amics i amigues: un dels trets més curiosos, i clarificadors, de la cerimònia de la confussió del PP, és que mentre que la llei Wert intenta connectar amb el model educatiu que estava vigent el 1975, els hereus ideològics, i devegades també genètics, dels adoradors de Hitler i Mussolini, titllen de fexistes i nazis, la
Amigues i amics: de fa un temps coincideixen ultradreta i esquerra radical, en llançar frívolament qualificacions, o desqualificacios, de feixistes a gent pertanyent a la dreta lliberal. És una qüestió a plantese-la seriosament, perque l’ideari feixista certament que està avançant. I sols val adonar-se’n de tot el que s’amaga darrera del projecte educatiu del ministre
Amigues i amics, acabo avui allò que va començar com una triologia, i ha acabat sent un culebrot. I acabo parlant, entre altres coses de qui són els qui veritablement s’estan carregant l’estat de benestar. que no son pas aquells a qui se’ls vol presentar com responsables, els usuaris, sinó els altres. Tot just els
Amics i amigues: per unes raons que ja explico a la carta, aquesta setmana havia decidit ajornar la meva carta setmanal, però en sols que dos dies hi ha hagut un conjunt d’informacions que expliquen millor que tots els arguments que he estat donant al llarg del temps, la veritable gravetat de la crisi econòmica.
Amigues i amics: vaig arribant al final d’aquesta sèrie de cartes, que va néixer com una mena de trilogia… i ja van sis amb aquesta. I és que, com passa amb les cireres, prens una, i segueixen quatre o cinc. I cercant i cercant dades, m’he trobat amb els problemes de les dues grans economies
Amigues i amics, al llarg de quatre setmanes, i a partir, o amb l’excusa, del cas de Xipre, he anat fent al llarg de quatre cartes una mena de repàs del que sembla com si fos, m’ho sembla a mi si més no, un pregon declivi de la UE. I més enllà d’ella, d’això que
A partir del cas de Xipre, i de l’absurda i irracional reacció dels grans xefs de l’UE, els qui tallen el bacalla, remenen les cireses i tenen la paella pel mànec, apareix un fet. La irracional i matussera forma de bastir el que podria haver estat un bona experiència, una veritable unió europea. I un