Amigues i amics: Aquests dies s’està representant al Teatre Lliure un muntatge sobre textos de Juan Marsé, que du el subtítol de una aventi de Marsé. Greu manipulació. Perquè els aventis no tenien autoria. Eren una acció absolutament col·lectiva i no menys absolutament interactiva. Si a més, com és d’esperar, aquest “aventi de Marsé”, està
Amics i amigues: el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) ha fet públics quatre informes. Dissortadament, al conjunt de la ciutadania sols li ha arribat que unes poques idees, i encara… Doncs bé, faré alguns comentaris a partir del poc que s’ha fet públic i que m’ha cridat l’atenció. Per cert, això de
Amigues i amics, l’acord signat per sis formacions polítiques que han decidit impulsar no ja el dret a decidir en abstracte, sinó que el dia d’exercir-lo i les preguntes a fer, presenta un element important. Va des de la dreta-dreta d’UDC fins el radicalismo esquerranos de la CUP. Això representa la realitat d’una societat normal
Amics i amigues: periòdicament podem assistir, gràcies a la tele i en viu i directe, a brutals actes d’assassinat massiu a països i terres de l’Àfrica o l’Orient Mitjà. Actes de violència extrema que no responen a cap mena de lluita de classes, sinó que sovint tenen tot l’aspecte de guerres de religió. Aquest és
Amigues i amics, després d’una setmana de descans, per qüestions físiques, torno amb les meves coses. Per exemple, al conjunt d’Europa s’està produint un creixement dels grups i partis feixistes, els quals intenten assolir el poder, cosa que no es dona a Espanya. La raó penso que és fàcil. Ho endevineu? Amigues i amics: la
Amics i amigues: d’una o altra manera, estem tots immersos en les qüestions del dret a decidir o, per no fer eufemismes, formació d’un nou estat sobirà. Ara bé, aquest procés no es dóna en un espai abstracte, sinó que dins d’una pregona crisi econòmica i política que afecta tot el model que en diem
Amigues i amics: des del govern espanyol i rodals, arriba constantment l’afirmació de què Espanya és un estat de dret… De debò ho és, però? Pitjor encara. Tenen cap idea de què és, de debó, un estat de dret? Amigues i amics: des del govern espanyol i rodals —entenguis partits espanyols, o nostrats pro espanyols,
Amics i amigues, finalment he arribat al final d’aquesta sèrie de cartes. Hi això passa quan, com era de preveure, els partits partidaris d’una consulta, estan embolicant la troca sobre si una pregunta amb sis respostes, o sis preguntes sense cap resposta. Davant la qual cosa, penso que la veritable alternativa és passar d’ells i
Amigues i amics: avui començo per la concentració de Madrid, d’una gran agressivitat —lògica en una gent a la que el rellotge se li va aturar no el 1975, sinó que el 1939— i que es feia obertament contra els Tribunal Europeu dels Drets Humans, i contra les bases del que és el concepte d’un
Amics i amigues, una setmana més incompleixo les meves promeses, i ajorno al final d’aquest culebrot fins la setmana vinent. I és que la primera conclusió a la que arribo, és que l’actual enfrontament entre Catalunya i Espanya, no pot tenir una solució dialogada diguin el que diguin alguns. I això, esclar, cal explicar-lo.
Amigues i amics, vaig arribant al final d’aquest culebrot. I ho faig intentant dir que una nova nació, si és que és possible que s’aconseguexi, ha de parar compte que l’UE està en un carreró sense sortida. I que no per estar fora d’ella se serà menys europeu. I també que el vell model d’estat-nació
Amics i amigues: un cop més ajorno arribar a les conclusions, perque ha aparegut en el debat sobiranista un moviment o organitzacio, de nom Federalistes d’Esquerra, que més enllà de la seva posició davant del dret a decidir, un dels seus dirigents i suposo que ideòlegs, va publicar la sermana passada un article que cal
Al Parlament de Catalunya hi ha hagut un gran i bonic debat. Amb uns grans absents, però. La majoria parlava en nom de la Via —la Via sense número ordinal—, dissortadament hi havia una gran absència. Tot just els convocants, voluntaris i constructors de la via sense numero ordinal. Això m’obliga a ajornar les conclusions
Amics i amigues: aquest I ara què? no és pas escèptic, sinó que dinàmic. És e l’i ara què? que es diu quan ja s’ha cobert una etapa d’un camí incert, i es planteja quina i com ha de ser la propera etapa, parant compte amb l’experiència, i errors, d’altres ja cobertes. Amics i amigues:
Amigues i amics, s’ha fet la cadena, i ha estat un èxit absolut, gràcies als organitzadors i també els organitzats, que han demostrat ser una grans massaficada, sinó que conscient de que, un a un, eren part fonamental de l’esdeveniment… I ara ja hi ha que comença a dir que tot ha estat meravellós, extraordinari,