LA PELL DE BRAU

Taller personal de J. Soler i Àlvarez

11 de setembre de 2009
0 comentaris

DE POR, MOSQUES I CANONADES (www.carod.cat/bloc)

Quan l’independentisme va creixent, fa un pas endavant i es projecta a tota
la societat, rep, com a resposta, rierades d’arguments que busquen
desacreditar-lo. Allunyar-lo de la realitat. Situar-lo entre el conjunt de pors
que ens afecten com a persones

L’estratègia del desprestigi té
moltes avantguardes que operen amb l’ objectiu de provocar el dubte i fins i
tot l’espant. Conformen un paisatge homogeni que aniria des del popular
“compte que prendrem mal” , fins al més elaborat “això no és
constitucional” , a propòsit de qualsevol iniciativa ciutadana que
plantegi a les persones una qüestió tan simple com ara: “Està d’acord que
Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social,
integrat a la Unió Europea?”



Una entitat particular, a Arenys de Munt, convoca la gent a un exercici
democràtic que conviu amb una realitat econòmica adversa i socialment difícil,
perquè aquesta iniciativa popular no ens distreu del present immediat, sinó que
el fa més viu, més ric i més sòlid. Opinar sobre si vols decidir tu, a casa
teva, o que decideixin els altres, sobre els teus interessos, és ben legítim,
per més que, de forma immediata, no resolgui cap dels problemes de la nostra
quotidianitat.



Una consulta popular que neix en temps de desconcert. I també de crítica a la
política i a la seva capacitat de lideratge per gestionar el present i imaginar
escenaris nous de futur. Una pregunta col·lectiva que pot ajudar a capgirar
aquesta tendència a la crítica i al desànim i que pot funcionar com a espurna
per accelerar un procés nacional i, alhora, establir una nova relació entre la
iniciativa popular i el lideratge polític i social. L’autodeterminació, dret
d’un poble a opinar democràticament sobre el seu estatus polític, és patrimoni
de la tradició democràtica catalana, al llarg de la història. I es troba ben
lluny de l’essència malaltissament obsessionada amb la integritat territorial
de l’estat, com a valor suprem, pròpia de la cultura política espanyola.



Cal recordar que la por ha estat a Occident el combustible que ha alimentat
tota mena d’injustícies. No una por justificable, racional, sinó una de més
mesquina: la por a perdre el poder. La por a perdre una consulta popular, un
estatus jurídic, uns privilegis injustos. O la por a perdre una suposada unitat
territorial. El fet clau no és la consulta d’Arenys de Munt, ni el contingut de
la pregunta que es fa, ni si és o no legal de fer-ho: la qüestió cabdal és perdre
la por. La por a permetre un dret democràtic. La por a exercir-lo per decidir.



El futur de Catalunya no depèn d’Arenys de Munt, del que hi pensi alguna gent,
ni del que hi pugui fer una entitat privada, ni tan sols de l’ajuntament. És
una modesta gota en un oceà. Per això la desproporció de la reacció espanyola
ens hauria de fer pensar que, ben mirat, ni ells són tan forts com volen
aparentar, ni nosaltres tan febles. Tan insegurs estan de la seva capacitat per
mantenir la integritat territorial, per la via de la convicció i l’atractiu que
pot representar Espanya per als catalans, que han de recórrer a tota aquesta
ridícula exhibició de poder? No els fa por la pregunta. Els fa por la resposta.
Matar mosques a canonades no ha estat mai una solució intel·ligent.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!