L’internauta que somiava el passat

Simplement.

Vaig conèixer l’assaig de Byung Chul-Han a través del digital @Catorze.cat. Una de les seves afirmacions era “qui vol viure més ràpid, també acaba morint més ràpid. L’experiència de la durada i no  el nombre de vivències fa que una vida sigui plena”.

Aquesta afirmació em va atreure. Potser perquè ens atreuen en primer terme aquelles idees o pensaments amb les quals hi estem d’acord. El títol de l’assaig: l’aroma del temps. Una sinestèsia que em va captivar.

L’autor sudcoreà reflexiona al voltant d’una crisi contemporània que pràcticament tots portem amb angoixa: el temps se’ns escola entre els dits. Podríem concloure que vivim una acceleració del temps. La seva hipòtesi afirma que aquesta apreciació no és correcte; el que estem presenciant és una atomització i dispersió temporal (que anomena di-sincronia).

I inicio la lectura. El temps ha perdut el ritme, el compàs, tot sembla fugaç i efímer. Et tanques en tu mateix i la teva salut substitueix els déus antics. Res no perdura més enllà de la mort i per això morir resulta tan difícil. La gent envelleix sense fer-se gran.

Segueixo llegint. El darrer home de Nietzsche. La salut és la religió dels nostres dies. Res acaba perquè no es regeix per cap gravitació. I juga amb la idea que cada cop ens allunyem més de la Terra i la força de gravetat es fa més tènue; i a mesura que ens allunyem, també ens fem més minúsculs.

Apareix el concepte de l’aroma del temps. Els mites narraven el cosmos, omplien de significat el món (ordre). En un temps atomitzat, tots els moments són iguals entre ells. No hi ha res que distingeixi un moment de l’altre. La Il·lustració allibera l’home del temps. Ja no serà circular. El subjecte del temps és un home lliure.

Em creix el dubte, quina ha de ser sinó l’aspiració de l’home i la dona que la de la plena llibertat? I si bé la mitologia és una font de coneixement i de fonaments per la Humanitat, encara no som capaços de superar-la?

Però llavors introdueix el concepte de la naturalesa humana. L’home no domina la llei natural de les revolucions i, com el moviment dels estels (segons Kosellech), l’home no fa la revolució sinó que s’hi troba sotmès.

I arriba l’afirmació: és la narrativa de les coses el que aromatitza el temps.

Torna al seu discurs: l’acceleració és la responsable de la fi de la història. I matisa: acceleració i paralització són dues cares de la mateixa moneda. Els esdeveniments es desprenen uns dels altres sense deixar un sec profund, i no arriben a convertir-se en experiència. Res no importa, res no és decisiu. Res no és definitiu. Quan ja no saps què és el que té importància, res no té importància.

I també disserta sobre literatura. El narrador es demora en els esdeveniments petits i insignificants perquè no sap distingir el que és important del que no ho és. Un exemple: “El empleo del tiempo” de Michel Butor. La narració no troba el ritme que li permet passar amb harmonia de la lentitud a l’acceleració. Podríem parlar mes d’una enumeració que no d’una narració.

Segons Bauman, l’home modern és un pelegrí que recorre el món com si fos un desert. Però l’home modern fuig d’aquesta definició ja que desapareix la diferència entre aquí i allà. L’home modern és lliure. L’home actual s’angoixa d’un esdeveniment a un altre, d’una informació a una altra, d’una imatge a una altra. Com un zàping.

M’agrada la comparació. Vivim com en un zàping permanent.

L’absència de llaços i la manca de radicació no ens fa lliures, sinó els vincles i la integració. Un se sent lliure amb una relació d’amor i amistat. El compromís és el que ens fa lliures. Si un ha d’estar permanentment començant de nou, es té la sensació que la vida s’accelera. Però en realitat té a veure amb la falta d’experiència d’una duració.

I no hi puc estar més d’acord: la durada d’una sola experiència pot ser la més rica de totes.

La vida actual és atabalament, por a perdre les coses, desig d’intensificar el ritme vital. Assegura que es tracta d’un programa cultural: augmentar el nombre de vivències, sense importar-ne la qualitat.

Una altra gran afirmació: la Veritat i el Coneixement sonen arcaics. Tots dos es defineixen per una extensió temporal. Hi estic d’acord.

I ara parla de la paradoxa del present i que l’acceleració intenta fer desaparèixer els intervals. Desapareix la semàntica del camí, aquell que fa el pelegrí i que esdevé font de sanació i d’agraïment. Tot el que no es pot fer present, no existeix.

I apareix la magdalena de Proust en el seu “A la recerca del temps perdut”, on ell creu que intenta retornar l’estabilitat a la identitat del jo. El protagonista, Marcel, perd la noció del temps, que esdevé etern. L’estratègia de la durada de Proust permet sentir l’aroma del temps. L’olfacte, el tacte, l’acústica i lo visual. Un únic aroma és capaç de retornar a la infantesa que ja es donava per perduda. L’època de les presses no té aroma.

I també analitza el concepte de bellesa per fer entendre que no es tracta d’un gaudi immediat. Respon a la durada, a una síntesi contemplativa. L’època de les presses no té accés a la bellesa ni a la veritat.

L’aroma és lentitud. Res a comparar amb unes imatges visuals successives.

I segueix, ara amb un estri tremendament atractiu. A la Xina s’usa el rellotge d’incens (hsiang yin = segell d’aroma). Aquest rellotge es distingeix d’altres (com els d’aigua o sorra). El temps no transcorre. Res no el pot buidar. Omple l’espai d’aroma. I les cendres no es converteixen en pols sinó que adquireixen la forma d’un caràcter escrit. Fins i tot els núvols de fum adquireixen formes de figures.

Aquesta sensació em transporta a llargues hores viscudes davant d’una llar de foc.

Aquestes aromes del temps no són narratives sinó contemplatives. Buidar l’esperit, alliberar-lo dels desitjos dóna accés a un temps bo, dóna profunditat al temps. El desig el fa efímer, en repòs fa el temps bo.

L’olor de fusta de roure vindria a ser l’aroma de lo permanent.

I arriba la seva conclusió que, si us haig de ser sincer, no em resol les inquietuds generades. Però que deixo a l’aire per no descobrir tot allò que ofereix aquest assaig.

I em sona “Simplement” de Blaumut. Fa temps que m’acompanya i penso que és una peça que s’hi diu molt amb lo tractat. Us la ofereixo de banda sonora i deixo que els segons que van des del record acaronin aquest sol vestit de fred. Desconec si ella ho llegirà. He perdut els guants i sento el fred a les mans. I això fa que la seva aroma inundi els meus records.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!