L’internauta que somiava el passat

Juny de 2043

Després de dos anys, el meu pare s’atrevia a escriure altre cop. La raó de fons d’aquell silenci era haver marxat de la seva ciutat, de Barcelona. Repassant les notícies de l’època, observo que el juny de 2019, Barcelona bull amb la reelecció de l’alcaldessa Colau, contravenint  els resultats electorals que havien donat una victòria ajustada a ERC i no permetent que la veu del sobiranisme s’instal·lés al capdavant del govern de la ciutat. Però la història futura s’encarregaria de posar cadascú al seu lloc.

El lament del pare era íntim i no entrava a valorar les disputes polítiques superficials. Per contra, observo en d’altres arxius que s’interessa per l’street art, per la música que sona a Les Illes i que segueix apostant per canvis democràtics més profunds, més enllà del sistema de partits tradicional, que es trobava en la seva recta final arreu del món occidental.

Juny de 2019

Hi ets, ho sé. Però ja no ets meva. Suposo que de matinada segueixes somiant amb velles èpoques quan els carrers eren tot just fets de llambordes i els fanals prenien la força d’olis ardents. O potser més enllà, continues mirant enrere i observant l’anar i venir de la teva gent, quan encara no eren conscients que construïen el més bell dels somnis.

I tanmateix envejo que encara hi ha alguna cosa en tu que fa que els teus habitants emmalalteixin de revolta cada trenta o quaranta anys. Cada cert temps la joventut s’alia amb el destí i provoca un daltabaix. Vas ser el bressol de l’anarquisme, quan l’anarquisme no era gens utòpic. Però sempre has patit el judici sever de la història europea, que no et permet brillar com un dels seus estels més significats i et dedica sempre un paper secundari. L’1O també n’és un exemple. A tots nosaltres.

Admiro les ferides que portes ben endins i amb el cap ben alt. Ciutat bombardejada pel feixisme més cruent,  si mires enrere veuràs altres bombes d’aquells que deien que et volien defensar… la història hispana t’ha menyspreat i pretén fer creure que la teva actuació és amateur,que mai no podràs anhelar una representació de primera línia, perquè no ets, no existeixes. Com tots nosaltres.

Hi ets, ho sé. I amb certa arrogància m’has expulsat (o espolsat) com  expulses o espolses barcelonins i barcelonines dia rere dia. T’he estimat i t’estimo encara, en un llambregar silent des de la llunyania. Però sóc conscient que les meves petjades a penes les has notat a faltar. Hem de ser cadascú dels espolsats que conservem la memòria del nostre pas pels plecs dels teus carrers i places, per la sumptuositat de les teves festes i fires, per la majestuositat de la teva grandària, poc avesats com estem a expressions magnificents.

Durant dos anys he intentat entendre perquè no has cridat pel meu retorn. Però tu no abaixes el cap per cap dels teus fills; n’estàs per damunt i així ha de ser. Perquè cal que continuïs ben forta, com si les crisis capitalistes o la contaminació creixent no anessin amb tu. I ofereixes de nit i a les fosques, de manera condescendent les parets dels teus edificis emblanquinats de ves a saber què, per a què elles hi creïn art. Sí, em fixo ara en aquestes expressions d’un món que ja no em pertany. Perquè els meus ulls han girat cap al nord o mar endins on diuen que hi ha ciutats i paradisos fets a la teva semblança.

Me n’he anat i tu ni tan sols te n’has adonat. Carrego amb part de la memòria familiar; des del restaurant del carrer Trafalgar a la Gràcia del primer terç del segle XX. I també més enrere, acompanyant els immigrants del rerepaís que ansiejaven també, com els que ara creuen la Mediterrània, una vida millor pels seus fills. Tu ens l’has sabut donar però dubto que les arrogants grans ciutats de l’Europa actual sàpiguen oferir iguals oportunitats a aquells que també intenten fer el salt. I t’incloc a tu.

La lectura d’aquests paràgrafs em produeix una esgarrifança. Sobretot, pel darrer d’ells:

Ella tampoc no em trobarà a faltar però sentirà que una lleugera brisa corre entre els racons de la seva pell i lamentarà que el pas del temps obligui a les persones a desaparèixer d’incògnit sense explicacions.  Els seus dits enyoraran tecles de paraules completes i tendres declaracions d’amor  sincer. Ara, amb les meves mans buides de la teva escalfor i amb l’ideal d’una Barcelona en l’oblit, torno a anhelar altres cossos i desitjos per sobreviure en el camí que m’espera.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!