La insostenible lleugeresa del ser

L’amor comença en el moment que una dona s’inscriu amb una de les seves paraules en la nostra memòria poètica.

Maig de 2046. El meu pare encapçalava un nou escrit amb aquesta frase. Després de molts mesos de silenci, m’apareixia la seva veu procedent, és clar, del passat. En desconeixia l’origen, si era d’ell o pertanyia a algú altre. Aviat ho vaig saber.

Rellegir Kundera i la seva obra m’ha fet adonar de com canviem al llarg dels anys. Havia llegit La insostenible lleugeresa del ser amb poc més de vint. I ara, amb la maduresa plenament instal·lada en el meu jo, he copsat tot allò que volia transmetre l’escriptor txec. Amb els vint, em vaig quedar en la descripció de les escenes eròtiques, en l’abundor de les capacitats seductores de Tomas respecte a les dones i en la fragilitat de Tereza i el seu estret món, una fragilitat que m’havia convidat a desitjar-la.

Ara, Kundera m’ha fet mal i m’ha fet traspassar les línies vermelles (sempre lleugeres) de la inconsistència del meu jo. M’ha tocat la identitat, la personal i la de la pàtria de cadascú, les idees religioses que intento servar més enllà de les ombres que de nit sojornen el meu son… I, això sí, m’ha afermat en les conviccions polítiques, on el moment actual permet reinventar-se sense complexos, si més no en el meu cas.

Vaig fer una recerca ràpida en el meu connector i a l’instant em va aparèixer l’inici de la novel·la de Kundera. La començava parlant de Nietzsche i de la idea del retorn… i també de Parmènides i del pols etern entre lo positiu i negatiu. M’hi vaig endinsar, disposava de tot el temps del món. No vaig poder evitar però, llegir com seguia l’escrit del meu pare mentre, amb plaer, obria el so musical que ell convidava a escoltar: Camps a través.

És curiós que el llibre de Kundera m’hagi arribat just amb la seva aparició. De fet, és com si ella me l’hagués regalat. La vida t’ofereix aquests enllaços, concepte que, per sort, no té a veure amb les TIC. I talment, és com si la conegués de tota una vida. És com si m’omplís l’ànima; la fragilitat de Tereza amb la fortalesa de Sabina… Conèixer-la em fa dubtar de córrer camps a través; fa temps que no sento l’amplitud de sentits que significa córrer camp a través, sentir el vent que et colpeja el rostre mentre agafes de la mà allò que mai no deixaries enrere, un paisatge obert i verd i humit i lliure i notar com els músculs de les teves cames són encara forts per saltar els petits turons i aspirar els raigs de sol sencers, tot d’una, amb ella al costat. I a la fi, just al mig del prat, deixar-se anar i caure i rodolar per la gespa amb la seguretat que quan acabi el moviment, ella serà sota teu i el bes et permetrà trobar una llengua que has desitjat potser des de sempre.

Però no és teva, em dic, just després de tastar-la. I em faig enrere i l’observo en silenci mentre ella agita la seva respiració i imagino que tampoc sap cap a on tirar. Els seus cabells, brillants, despentinats, es barregen amb els ulls tristos que du, i fan de la seva estampa una delícia difícil d’obviar. El seu perfil és el més perfecte que he trobat mai. I el seu cos sencer, de dalt a baix, conté tot allò que ansies; inclosos els reflexos més lluminosos del seu interior.

Ens aixequem, ens agafem de la mà i arribem a l’altra punta del prat, allà on comença de nou l’arbreda i els clarsobscurs de la vida terrenal t’empenyen a un cantó o un altre de la barca. Ens trobem just aquí, en el vaixell diürn d’un dimarts qualsevol, quan a fora ciutat el prat resta en quietud a l’espera que algú altre el corri de dalt a baix i aquí, els edificis de la gran ciutat tapen bona part de la perspectiva de la realitat. Què són més reals? Els somnis de Tereza que sovint es repeteixen o la vida monòtona que Tomas li ofereix?

La identificació amb la solitud de Tomas, rellegit Kundera, torna a mi i em convida a observar-la en silenci, camp a través.

Altre cop escollia la passivitat front l’acció; talment com Parmènides hagués descrit. Així difícilment avançaria en el seu camí. D’alguna manera, volia fer-li veure però la distància (quilomètrica i de temps) feia impossible que jo pogués parlar amb ell, comunicar-me amb el passat. Em vaig quedar aturdit durant una estona. Per sort, jo només havia d’obrir el següent post del seu bloc per saber si aquella dona va seguir amb ell o tornaria a restar silent durant mesos i mesos de la seva existència…

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *