L’internauta que somiava el passat

Durant prop de cinc anys (i ara ja en fa més de deu) vaig iniciar un camí que vaig transitar en silenci i que només els meus van saber comprendre. Potser ni tan sols jo era conscient que recorre’n tota la distància era una empresa de difícil consecució.

Però vaig assolir la meta i avui puc dir que me’n sento del tot satisfet i que, com qualsevol obra major o menor, ha d’oferir-se als seus destinataris. Per a què la gaudeixin, l’espremin, la desfilin i, si és el cas, els faci profit.

La novel·la es diu “El càtar de La Granadella” i, amb l’edició curosa de Voliana Edicions i amb l’ajut i empenta final del consistori de La Granadella, la publicació ja ha reeixit. El proper 26 d’abril tindré el plaer de presentar-la al poble, al poble del qual n’era filla la meva àvia Maria, al poble del qual n’era un fidel amant el meu pare Jordi (i que llur fidelitat va saber transmetre a la meva mare i als seus fills).

I com en la novel·la, on el temps s’esfilagarsa i fa retrocedir i avançar l’acció i el pensament dels seus personatges, esdevenint una autèntica espiral…(que és el que és el temps en realitat; no us cregueu la línia recta i sense marxa enrere que ens han fet creure que és el temps… proveu a meditar una estona i us adonareu de com n’és de fràgil aquesta pretesa línia irrompible)…

Com en la novel·la, doncs,  intentaré que tots aquests anys hagin estat tan sols un instant i així oferir-la com si fos de recent fornada, que ho és.

Us avançaré que el relat neix d’un amor profund cap al tros de terra que per herència em pertany; i que amb el pas de les paraules va esdevenir una autèntica aventura on, en secret, vaig rememorar les antigues petjades d’un vell càtar que vingué a morir al país de les oliveres allà pels inicis del segle XIV.

Amb ploma i paper vaig resseguir les seves anades i vingudes , les seves ànsies, els seus temors també; davant de les ombres que sempre, a tothora, apareixen i es dissipen  entre els homes i les escletxes del passat d’un poder fet present.

I al costat del seu guiatge hi vaig situar un home en paral·lel, parit en aquesta mateixa terra,  en un segle XX llarg i trist i deformador de les ànsies de qualsevol persona de bé; un home que bé podria dir-se Benjamí  però es diu Domingo i que, d’alguna manera, rememora la figura, aquesta sí, real i de mans gruixudes, d’un meu besavi (Domingo Filella Preixens). Que va ser capaç d’alçar feixes de dignitat en una vall de solitud al terme del Camí Molí de La Granadella.

Em sento agraït a aquesta terra i per això, quan el 26 m’hi arribi, cobejaré amb anhel aspirar de nou el rosa pàl·lid de les flors dels ametllers i orejaré la fruïció de les seves fulles, mogudes pel vent opac que de tant en tant bufa al país de les oliveres. Podré contemplar, des del Mas d’en Bieto, l’estol de naus que, amoroses, s’espargeixen  immenses per la terra dels avis i són capaces de navegar per paradisos perduts. Friso per arribar-hi aviat i descansar la meva ànima sobre els antics troncs que em permetin, com a caminadors de la llibertat, alçar el cap i oferir, humil, una gran part de la meva minsa obra.

Per vosaltres, doncs, fills de La Granadella, amb humilitat i plaer a la vegada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!