A mitjans del segle XVIII, les monarquies europees començaren a disfressar el seu absolutisme per evitar l’enuig i les revoltes de la població, cada vegada més conscient de la injustícia d’un sistema que els exprimia laboralment i econòmicament a canvi de no res. Advertits per un sentiment popular cada vegada més crispat, reis i nobles
La música; el piano; Club de Jazz Perdido; els amics; Duke Ellington; la xocolata; els gintònics; cuinar; les anxoves; el País Valencià; riure; la cigarreta Ducados; les dones; la nit; cantar; Euskadi; el vi; la guitarra; el treball; Amparo; la llengua catalana; Lluís Llach; els llibres; la paella; el seu fill Alfons… Sobretot el seu
Un forn qualsevol (València) 7 de desembre de 2009 Mai abans no havia tingut la mort tant a prop. Mai abans no l’havia vist amb tanta nitidesa i tant pròxima. No parle però, de la meua mort, d’una situació de perill que haja viscut darrerament. Parle de percebre la mort en una persona estimada,
Hi ha escrits que s’entravessen, que no troben el camí per ser. Les paraules, impotents, topen una i altra vegada amb les idees, que es resisteixen a ser transcrites: no es conformen amb la traducció literària que proposes. Tot sona vulgar i insuficient. Els motius d’aquesta disfunció creativa poden ser d’allò més diversos i, sovint, s’engresquen uns amb altres amb
Des que la política es va convertir en una professió més, la hipocresia, el cinisme i la incoherència han esdevingut les qualitats fonamentals d’aquells qui aspiren a fer-se un lloc en aquest sector “laboral” tant ben remunerat. D’exemples n’hi ha per a tots els gustos però no paga la pena d’enumerar-los d’una manera genèrica: qui
Des de ben menut, he sentit sempre una atracció irrefrenable per descobrir els subterfugis de la realitat que m’envolta. Sempre que puc, tracte d’endinsar-me en els processos o mecanismes invisibles que sostenen la meua quotidianitat. M’agrada observar les coses des de punts de vista diferents: és una d’eixes dèries que no entén de vergonyes. Per
Aquestes paraules, quan considere que tenen un mínim interès, seran la bastida de l’escrit que fa cent d’aquest bloc. Les copiaré –ara mateix formen part d’un document “Word”–, les enganxaré a l’espai “Entradeta” del processador de textos del bloc –poques vegades escric l’article on caldria escriure’l– i el servidor de Vilaweb les convertirà en el
Com he explicat al llarg dels dos escrits anteriors, retrobar els alumnes i els mestres del CEIP Pràctiques (València) i del CEIP Virgen de Loreto (Santa Pola) després de tants anys, fou fruit de la casualitat; un fet absolutament accidental, sense cap premeditació nostàlgica. Tanmateix, després del segon encontre, vaig entendre que les coincidències i l’atzar potser s’havien aliat
Per difícil que semble de creure, la protagonista accidental del meu segon retrobament fou la meua estimada bicicleta. La setmana del 9 d’octubre Albaida fa festa grossa: la vila fa coincidir la diada valenciana amb les festes locals de manera que, encara no fa un mes que hem tornat de les vacances d’estiu que ens
Aquest és un d’eixos escrits que no pots deixar d’escriure: una mena de neguit et persegueix sense descans fins que aconsegueix d’asseure’t davant l’ordinador per encetar-lo. Hi ha d’altres idees que poden esperar eternament. De fet, al llarg de la vida de cadascú, incomptables idees quedaran orfes de paraules i res no remourà les nostres
Cafeteria Espí (Albaida)20 de juny de 2009 S’ha acabat! Ahir fou l’últim dia de Festival. Era el torn dels més majors: alumnes de 1r i 3r d’ESO de l’IES Josep Segrelles d’Albaida representaren quatre peces curtes, animades i presentades per l’inigualable Casimir, tot un showman; un professor que ho dona tot pels alumnes: que els
Demà fem la presentació del I Festival de Teatre Escolar d’Albaida. Al meu darrere queden incomptables hores de treball i planificació que, finalment, han donat el seu fruit. Després de mil i un contratemps i de les dificultats inherents a posar en marxa una empresa com aquesta, tot està a punt. Reunir mestres de tots els centres
Observeu les dues fotografies. Veieu alguna diferència entre els dos homes, més enllà de la roba que porten? Observeu amb atenció: són dos homes de raça negra que tenen uns trets físics ben semblants: pell obscura, nas i llavis prominents, ulls una mica allargats… Talment com en un joc de passatemps, el primer cop d’ull
T’has preguntat mai què vol dir “estranger”? Has estat “estranger” algun cop? T’has sentit mai “estranger” al teu mateix país? Estranger… Perquè penses que aquesta paraula s’assembla tant a “estrany”? Són “estranys” els estrangers? Parlen “estrany”? Pensen “estrany”? Juguen “estrany”? O són, parlen, pensen i juguen diferent? Penses que “diferent” i “estrany” signifiquen el mateix?
Hi ha certs esdeveniments que, malgrat la seua natura variable i impredictible, generen sempre el mateix tipus de reaccions. Sempre. Fa igual allò que “realment” haja passat: les declaracions i les anàlisis de les parts implicades són d’una homogeneïtat extraordiària i certament còmica. Les cites electorals són un dels paradigmes d’aquest fenomen sociològic: abans de