TocDeQueda

Més enllà de la seua utilitat material, els objectes gaudeixen d’una virtut gaire bé humana: reflecteixen la personalitat d’aquells qui els posseeixen. En una societat on consumir és tan important com respirar –si deixàrem de fer-ho el sistema moriria per asfixia–, els objectes s’han convertit en un mirall de l’ànima humana molt més precís que l’aspecte de les persones. Com més específiques i sofisticades són les coses que t’acompanyen, més capacitat tenen de despullar el teu caràcter. Tanmateix, un objecte tan quotidià com un ganivet es pot convertir en un perfecte traductor de personalitat. En principi, sembla que un cobert no pogués desvetllar gran cosa pel que fa als trets personals d’un individu. Ara bé, si el ganivet en qüestió forma part d’una col·lecció d’Agatha Ruiz de la Prada, adquirida expressament a través del diari El Mundo, el reflex humà que produeix deixa de ser transparent. Així doncs, en una societat tant materialment dependent, tots els objectes emanen informació dels seus amos, especialment l’automòbil, peça clau de l’engranatge econòmic mundial; rei indiscutible dels béns de consum.

Qui condueix la barbaritat que apareix a la fotografia? Permeteu-me de fer una aproximació sociològica de la persona que la posseeix. És tracta molt probablement d’un home –les dones són més intel·ligents que això–, suficientment ric com per comprar un cotxe que val com una casa i, suficientment prepotent com per a que les prestacions d’aquest sobrepassen amb escreix les seues necessitats –cap civil no necessita la versió urbana d’un tot-terreny militar–. No pot ser una persona respectuosa –el mateix cotxe és una agressió cap al medi ambient; una amenaça urbana; la viva imatge de la insostenibilitat: per consum, per dimensions, per contaminació–. Segurament, l’home no toca cap instrument musical i les seues inquietuds “culturals” passen prop de circuits, ports nàutics, places de bous i camps de futbol. Decididament, no té cap interès per l’escriptura i no ha llegit mai a Cortázar. Potser algun best-seller. Ni això. Com que la fotografia està feta a un carrer de València m’atreviré a dir que, si l’home és nascut ací, no sap qui són ni Enric Valor ni Joan Fuster. Podria ser que sapigués parlar una mica de valencià però mai no ho fa “por respeto”. Com a molt, el fa servir per dir brofegades i fer broma amb els amics. La Batalla d’Almansa li sona a joc d’ordinador i si recorda el 1707 es perquè ha de ser el codi secret d’alguna de les seues targetes de crèdit. “Los catalanes son unos hijos de puta que no quieren darnos agua y nos quieren robar nuestra lengua”. Si té fills, de segur que no van a l’escola pública i, clarament, té una assegurança mèdica privada. Us imagineu que pensarà de les dones? Com les tractarà? No són més que hipòtesis: interpretacions humanes d’un objecte. El reflex mai no és la imatge perfecta: sempre perd definició. Els detalls són confosos, poc precisos. Però si t’hi fixes bé, el cos de la imatge, l’essència que desprén, és reconeix amb claredat, nítidament. I l’experiència em diu que, ben poques vegades, els reflexos humans dels objectes produeixen miratges.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!