El Dia de la Guerra

Repetir és nefast. Reconec que a l’escola, els mestres abusem d’aquesta acció –sobretot dialècticament–, sense adonar-nos-en de la seua inutilitat: “No parleu tots alhora”, “Escolteu els companys”, “No baixeu les escales corrents”, “Treballeu a casa”, “No us baralleu”… Quin mestre no repeteix un parell de vegades tots els dies aquestes i d’altres consignes prefabricades? I quin és el resultat? Si els alumnes no respecten aquestes normes no és perquè no les coneguen: fa temps que se les saben de memòria. Per això repetir-les constantment no té cap efecte: cal cercar altres estratègies. Malgrat tot, aquest vici professional –en la seua vessant parlada– és gaire bé inevitable i no té, en el fons, la menor importància educativa –els mestres assumim inconscientment la seua inoperància i la nostra afonia crònica–. Però la inèrcia burocràtica del llibre de text i la manca de motivació professional sovint traslladen aquest fenomen a la pedagogia del mestre. I és en el treball diari a l’aula on rau la gravetat de la reiteració: repetir constantment les mateixes activitats i metodologies a classe  sí que té importants i greus conseqüències pel que fa a l’educació dels i les alumnes. Bàsicament, el no-aprenentatge i l’avorriment absolut.

El Dia de la Pau
La celebració de les festes a l’escola pateix molt d’aquest mal. I, d’entre totes, destaca l’anomenat Dia de la Pau –30 de gener–. Malauradament, a la gran majoria de centres educatius, el treball i les activitats referents a aquesta diada és poden resumir en ben poques paraules: fer un dibuix o un mural –amb els mateixos motius i lemes de l’any anterior– i cantar i ballar la mateixa cançó de sempre. No cal dir que els i les alumnes s’ho passen bé. Però, què aprenen? És aquesta pregunta la que ens va empènyer a un grup de mestres de l’escola Covalta d’Albaida a pensar un muntatge teatral en el qual els alumnes pogueren viure en primera persona les dues cares de la guerra: la que mostren les pel·lícules i la terrible realitat.

NOTA: L’experiència ha estat publicada íntegrament al diari Levante. Si us interessa podeu acabar de llegir-la fent clic a l’enllaç:

http://media.epi.es/www.levante-emv.es/media/documentos/2008-02-13_DOC_2008-02-06_00_35_13_aula.pdf

La guerra és divertida!
La primera part de l’espectacle volia transmetre el missatge que els països desenvolupats “vénen” dels conflictes armats: diversió, entusiasme, coratge. Els alumnes de 5è i 6è, dividits en comandos, vestits de militars i armats amb metralladores que ells mateixos s’havien fet, entraven dins les classes a pas d’exèrcit per comunicar l’emoció d’haver estat triats per anar a la guerra. Treballàrem amb un guió genèric –elaborat en grup– que improvisaren alhora d’actuar. Estava escrit a partir d’idees clau: “La guerra és com un joc”, “L’atracció de les armes: avions, tancs, vaixells…”, “Els enemics són roïns”, “L’espectacularitat de les pel·lícules bèl·liques”, “La guerra és de valents”… Després d’un parell de minuts, s’escoltava per megafonia: Atenció! Atenció! A tots els soldats! Prepareu-vos per entrar en combat! I el batalló s’acomiadava amb el salut militar abans de partir cap al front.

La crua realitat…
Un cop havien marxat, els mestres –que col·laboraren molt activament en l’espectacle, tant a nivell dramàtic com pedagògic– havien de preguntar els alumnes què pensaven sobre la visita dels militars per encetar un debat al voltant de la guerra. I, al bell mig de la discussió, s’escoltava a tota potència per megafonia l’esfereïdor so d’una sirena antiaèria. Els mestres, atemorits, demanaven els i les xiquetes que s’amagaren baix de les taules. I, gaire bé sense temps per fer-ho, començava la guerra: el soroll de bombes i metralladores era insuportable. Pau, el mestre de música, féu un treball d’àudio magnífic. Un cop acabat el bombardeig, els mestres demanaven els alumnes d’eixir al passadís per veure què havia passat. I quan obrien la porta, els xiquets i les xiquetes topaven frontalment amb la realitat de la guerra: un mar de cossos inerts jeien tacats de sang al llarg de tot el passadís. Després de fer un breu passeig pel camp de batalla, tornaven cap a les classes. L’alumnat de 5è i 6è va fer un treball dramàtic excel·lent que va finalitzar amb la visita a les classes d’Infantil, on jo mateix presentava els militars en un to més desenfadat: Mireu que els ha passat a estos ganàpies per anar a la guerra! Heu vist? A un li falta una orella; a l’altre, un tros de cul; aquell ha perdut la sabata… Això de la guerra no és gens divertit!

Celebració hipòcrita
Després de la performance, els mestres reflexionaren amb els alumnes al voltant de la significació del muntatge: havíem d’anar més enllà de les imatges i les sensacions. Els més majors també comentaren l’experiència que havien viscut com a protagonistes i parlàrem al voltant de la hipocresia que envolta el discurs aparentment pacifista dels països rics: “defensen” la pau venent les armes que els països pobres fan servir per devastar-se. Finalment, férem una foguera al pati i, davant de tots els mestres i els alumnes de l’escola, els militars llançaren les armes al foc mentre cridaven Mai més! Un gest, carregat de força i simbolisme, que tancava una experiència inoblidable.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *