TocDeQueda

Al rally de la vergonya
al Llac Rosa de Dakar
a les tanques de Melilla
a les nits de Gibraltar
        
        Dakar, Obrint Pas

Fa un parell d’anys, quan era tutor de 5è a una escola pública de València, vaig discutir amb la mare d’un  dels meus alumnes al voltant de certs comentaris i punts de vista que, al llarg del curs, havia plantejat a classe. La dona esperà fins a l’últim moment per comunicar-me les seues discrepàncies perquè, com va dir ella, es tractava de coses sense massa importància “y porqué te lo curras mucho con los niños”. Així doncs, una cosa per l’altra: la meua visió del món i de la vida -de la qual no compartia gaire bé res-, es compensava per l’esforç ingent de dur endavant aquella classe i l’allau d’activitats i eixides de tota mena que férem aquell curs. No cal dir que, abans de començar a parlar, ja savia quins temes anaven a eixir a la conversa. Fou un diàleg animat i divertit: que perquè deia País Valencià a classe; que perquè demanava als alumnes que cercaren informació al voltant dels pros i els contres del transvasament de l’Ebre; que perquè havia dit que Rita Barberà -que viu amb una dona- no era, precisament, l’alcaldessa més indicada per a organitzar un Encuentro Mundial de la Familia Cristiana… Bé, divergències personals que ambdós defensàrem amb arguments gairebé oposats. No cal dir que el tractament a classe de tots aquests aspectes el vaig fer evitant, tant com vaig poder, l’opinió personal i cercant sempre arguments objectius. Malgrat tot, un dels comentaris m’enutjà sobre-manera: hi ha certes coses que, des del meu punt de vista -i també des d’un punt de vista educatiu-, no són discutibles: l’actitud ha de ser radical. L’inefable París-Dakar n’és una.

“Y lo del París-Dakar qué? Hombre, eso no está bién! Con la ilusión que le hace a los niños”. Reconec que vaig enervar-me. “Doncs que s’il·lusionen per altres coses!”, li vaig dir amb contundència. No valen plantejaments ambigus en segons quins temes. L’anècdota es remuntava al gener d’aquell any. De bon matí i amb el diari a la mà, vaig llegir a tota la classe una notícia referent al París-Dakar. Deia, en ben poques línies, que dos xiquets havien mort atropellats per un camió mentre jugaven al seu poblat. Seguidament, els vaig mostrar les incomptables pàgines dedicades a la mort d’un motorista australià que hi competia -Andy Caldecott-. El ressò d’aquesta notícia i les mostres de condol s’amplificaren i es repetiren fins a l’extenuació, inclús després d’acabar la cursa; l’altra, no tingué cap transcendència. Qui se’n recordava dels pobres xiquets? Després de mostrar les notícies, no vaig poder controlar la fúria dialèctica i vaig arremetre de la forma més virulenta possible contra aquesta inacceptable i feixista competició. Prepotència, inconsideració, menyspreu, mort, agressió… Un estigma colonial. Tot això i més significa aquesta cursa. L’home blanc i ric “lloga” els països pobres de l’Àfrica subsahriana per fer el bèstia, el cafre, el “valent”… a canvi d’uns pocs cèntims que, a més a més, acabaran a les butxaques de quatre llepons aprofitats. I si, creuant un poblat, el flamant tot-terreny de l’equip Repsol atropella una xiqueta talment com si fora un animal, no passa res: n’hi haurà prou amb que el pilot li pregunte a sa mare “Què li dec?”.

Finalment, el rally que no mai s’hauria d’haver celebrat, s’ha suspès. Hagués preferit que el motiu fora una revolta popular de la gent de Mauritània, fruit de la seua indignació i de la seua dignitat. O una multitudinària manifestació a Lisboa que hagués impedit l’eixida dels vehicles. Però, segons diuen, la causa ha estat la manca de seguretat. De nou, l’amenaça terrorista. Al Qaeda, com sempre, actuant de comodí per a tots els governs “democràtics”. Tant me fa: me n’alegre igualment. És la revenja dels esperits d’aquells xiquets i xiquetes anònims que moriren aixafats per les màquines de l’home blanc.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!