TocDeQueda

Pensaments, anècdotes i paraules aproximades

18 de desembre de 2007
9 comentaris

Vergonya aliena

No vaig a capficar-me en excés amb aquestes paraules. Disculpeu, en tot cas, la seua mediocritat. De fet, potser el títol de l’entrada i la fotografia que adjunte serien més que suficient per intuir allò que vull plantejar… Com es pot ser tan coent, tan hortera, tan poca-gràcia, tan pampana, tan vulgar, tan carrincló, tan banal, tan superficial, tan insuls…? La decoració nadalenca sempre ha pecat de ser un poc “afectada” de més. Sense anar més lluny, l’arbre de Nadal. Malgrat tot, cadascú el decora d’una manera diferent: amb llums o sense; amb estrella al capdamunt o no; amb regals a la soca o mitjons penjant de les branques… D’acord. A més a més, hi ha el ritual de posar-lo, emocionant indici per als més menuts de que les festes de Nadal ja són a tocar. Hi ha un component familiar innegable. Els pesebres són tota una altra història, cadascun amb la seua idiosincràcia i la seua originalitat: personatges diversos, la sorra per fer les muntanyes, recursos hidràulics -l’inevitable paper de plata-, figures de tota mena… El seu muntatge és també un ritual nadalenc emotiu, amb independència de les teues creences. I la seua elaboració, meticulosa: un paisatge en miniatura.  Però, què hem dieu dels Santa Klaus escaladors en sèrie penjats dels balcons? Per favor! Com és pot tenir un concepte de la decoració tan rematadament vulgar? I és tan difícil entendre que la seua massificació elimina de socarrel la poca gràcia que pogués tindre l’original? Permeteu-me la llibertat d’enutjar-me. I que cadascú continue decorant la seua casa tal i com li vinga de gust. Però deixeu-me dir-ho una vegada més i ben fort: lamentable.

PD: si, com a mínim, foren els tres Reis de l’Orient…

  1. Com és possible que cada any siguéssim més els qui trobem horroròs que es pengin els Santa Kluaus o Pares Noël o digue-li com vulguis i que cada any l’augment de figures que pengen dels balcons ho faci en progressió geomètrica?

  2. Passa’t enguany per la cavalcada de reis d’enguany a Ciutat de València, posa’t a l’alçada de la Glorieta, fixa’t en l’actitud de la gent, i hi trobaràs la resposta. No és qüestió de gustos és un estat mental.

    Ara fa un any, la meua dona i jo vam ser a Cuba, quan vaig tornar-hi, vaig escriure açò al meu bloc, on parlava entre altres coses, d’eixe tipus de gent.

    http://camideroth.blogspot.com/2006/12/quart-microcicle.html

    De tota manera, la veritable resposta la tens en els resultats de les urnes al nostre país.

    Una abraçada i records, d’ahir mateix, de part d’en Basurto.

  3. Doncs, a mi, em sembla molt coherent amb el caràcter dels qui ho pengen.
    Vivim a un País on les màximes preocupacions -a primera vista- són aquestes: les Falles, la Setmana Santa, el València CF, el Nadal i poc més. I cadascuna d’aquestes celebracions les pots representar al teu balcó amb una bandereta… 
    A València ser cohent està acceptat i ben vist per la majoria del veïnat. I més al Nadal, on s’hi respira un ambient -fals i hipòcrita- de pau i felicitat.
    Vivim un temps on hi ha molt poca lluita social, i al Nadal desapareix per complet  (els qui ens manen, estan contents de que totes les nostres reivindicacions als balcons siguen d’aquest caire).

  4. que mes dona a la fi tot son ninots ensenyem als nostres fills a adorar als ninots be siguen de tela, fusta, paper,pedra o plastic ,estan atotarrel dins o fora de casa ,es el que ens ensenyaren els notres pares a fer :siguen tres o un ,o tots els sants i marededeus. algun dia voran per ells que no son mes que ninots i que no venen del cel sino desde els pensaments que ens han inculcat .

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!