TocDeQueda

Pensaments, anècdotes i paraules aproximades

12 de desembre de 2007
4 comentaris

L’emblemàtic Benicadell

Sovint, l’alçada de les muntanyes determina injustament el prestigi d’aquestes. És l’estúpida lògica de la societat actual; més gran, més quantitat, més durada: millor. L’inefable dita the bigger, the better nord-americana. La geografia valenciana però, no entén de grans dimensions: la nostra natura es ven al detall, no a l’engròs. I, d’entre la gran quantitat de petites meravelles que hi ha repartides per tot el nostre territori, hi destaca una d’incomparable: el cim del Benicadell.

…Però si hi ha una penya ardida entre les ardides, una penya forçuda i valenta, la penya per excel•lència del territori diànic, aquesta és per qualitats i mèrits propis i per un espontani consens dels amants i caminants de les nostres muntanyes, la Penya del Benicadell, la Penna Catella o Cadiella o Penecadel, de les cròniques medievals, que com una airada i enlairada cresta, amb una atractiva, elegant, feréstega i inconfusible silueta, remata i corona l’allargada, vigorosa i solitària Serra que, dreçada enmig de les amples i albes planures de la Vall d’Albaida a Tramuntana i el Comtat a Migjorn, es perllonga per Ponent amb el muntanyam de la Covalta i d’Agullent, i mira el mar per damunt de la Carrasqueta de Rugat, la Cuta i la Serra d’Ador…

Són aquestes paraules de Joan Pellicer, recollides al seu llibre Meravelles de Diània, les que em van empènyer a descobrir-lo per primera vegada. I el record d’aquesta veu convertida en paisatge, fou l’origen d’una nova ascensió, aquest cop amb quatre amics de la infantesa: ens retrobàvem després d’un llarg parèntesi vital. Férem el cim cap al migdia, després d’una entranyable passejada farcida de records i rialles. Feia molt de temps que no compartíem conversa. Un cop a dalt però, emmudírem sobtadament: qualsevol paraula és supèrflua davant l’espectacle de llum i de formes que t’envolta. Asseguts a una pedra, contemplem la Vall d’Albaida: bancals, marges i empedrats ordenen la terra blanca i conserven el dibuix mil·lenari de la comarca. En silenci i escortats per tres majestuosos voltors, agafem les minúscules viles amb els dits: Beniatjar, l’Olleria, la Pobla del Duc… Toquem el Montcabrer, el Mondúver, la serra d’Aitana… Albirem l’impressionant Montgó, que sembla un vaixell que s’allunya mar enllà. I admirem la comarca del Comtat, de roig intens, tot advertint desolats una rassa blanca que la travessa. És la cicatriu del progrés: l’inefable autovia en construcció.

Desfem el camí i reprenem les paraules animades, seguint el rastre d’un aroma que volem imaginar: un arròs al forn ens espera a Ca les senyoretes,antiga masia de la vila d’Otos, rehabilitada amb delicadesa i respecte. Després del privil·legi de l’arròs, Joan Olivares ens explica els tresors de la casa rural, convertida en un autèntic museu etnogràfic: ens envolten corbelles, arades, rodes de molí i d’altres estris dels quals els set-ciències de ciutat n’ignorem usos i noms. Són vestigis d’un passat poc distant en el temps però molt llunyà en la memòria: testimonis silenciosos d’una vida que ja no existeix. El capvespre deixa orfes els rellotges de sol que decoren els carrers amb elegància. La gèlida horabaixa ens invita a cercar raser. Ens acomiadem de Joan, l’artista solar, i d’Asunción, ànima de la casa. I tornem cap a València amb una indescriptible sensació de benestar; amb el record per sempre més d’una jornada inoblidable.

  1. Dídac, ja fa un temps que em passe de tant en tant a fer una ullada al teu bloc. Dir-te que em fascina cada nova entrada i la llig assaborint-la poc a poc. Sempre la paraula justa, l’adjectiu escaient… tant és així que em sembla poder palpar cada cosa que descrius! Així doncs, ànim i endavant! Salutacions!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!