TocDeQueda

Pensaments, anècdotes i paraules aproximades

26 d'octubre de 2007
Sense categoria
0 comentaris

Benicull

He decidit d’esperar la nit per escriure aquestes paraules. Necessitava la penombra, la sol·litud, el silenci… Però, igualment, no puc. No puc escriure. No trobe les paraules. No les hi ha per expressar tant d’enuig, tanta ràbia, tant d’enyor… He pensat de deixar-ho córrer, d’escriure-les en un altre moment. Però no he gosat d’alçar-me de la taula; no m’he atrevit. M’haguera caigut la cara de vergonya només alçar-me pel matí. Abans, em quedaré adormit damunt el teclat del portàtil. Perquè és un deute allò que m’empeny a escriure. Tots li debem alguna cosa a Daniel Olivar, el jove que han soterrat avui al seu poble natal de Benicull mort pel cop de puny que un cafre, un malnascut, un animal, un salvatge, un excrement social, un desperdici humà… li féu quan tractava de protegir la nòvia d’aquest energúmen de gimnàs. Li debem el nostre afecte per sempre més, l’enyor, l’estima, el record. Jo, si més no, li dec aquestes paraules desorientades, que no troben ningun camí, que no troben consol, que volen cridar, que volen trencar l’espai, que volen fugir, que voldrien matar. Daniel Olivar ha mort pel seu civisme, pel voler ajudar, per no voler cap mal… Com és possible una elecció tan macabra del destí? Com és possible tanta injustícia? Com és possible tanta impunitat? Quin sotrac, quin daltabaix… Negre. No veig una altra cosa davant de mi. Veig al diari els seus amics portant-lo al muscle. No sóc capaç d’imaginar-me amic seu. Em moriria de dolor, d’impotència, de pena. Embogiria. Veig al pare i a la mare desfets i no se d’on treuen el valor per caminar davant del taut. Perdre un fill ha de ser allò més dur. No hi ha comparació possible. Però perdre’l així… No. Així,no mai. No mai! Veig als seus amics, veig a tot un poble desconsolat. I no puc parar de preguntar-me: perquè, perquè perquè?

Te debia aquestes paraules, Daniel. Les he escrites de seguit, sense pensar gaire allò que deien. Però no vull tornar-les a llegir. Són les paraules que he escrit per a tu. Sense retocs. Sense filtre. Des de dins. Tots te debem alguna cosa, Daniel: te debem el record per sempre més.

I les gràcies. Te debem les gràcies, amic…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!