Una experiència innoblidable… Te’n recordes, Xavi? Els nanos ho podran contar quan siguen majors! Hem de repetir-ho algun cop. Gràcies de nou, amic!
http://www.levante-emv.com/media/documentos/2006-12-06_DOC_2006-11-29_23_38_19_lgxv032au.pdf
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Kakas, m’he emocionat molt llegint l’article (de debó)… aquestos petits detalls són els que els fan grans…
I a tu, Didacon, et fa lluitador sense militar a cap organització ni partit polític…
Que gran eres, kakotas!
Com m’enorgulleix tenir amics així!
I com tu bé expliques, els xiquets i xiquetes que ho van viure tardaran molt en oblidar aquell dia (i al seu mestre preferit)
Ostres, aquesta setmana necessitava llegir un article com aquest! He començat a donar classes d’art a una UEC i necessitava oxigen, veure que les coses es poden fer d’alguna altra manera. Els alumnes, de moment, estan convençudíssims que estic completament boja i que en comptes de donar classes hauria d’estar tancadeta en un manicomi. Volen de totes totes que els hi faci les classes en castellà. Diuen que el catalán los pone nerviosos… y que cuando se ponen nerviosos se vuelven… violentos. Vés per on! Evidentment m’hi he negat rotundament i he dit que ja portaria ganivets a la bossa, per si de cas, però que jo no canviava d’idioma. De totes maneres, en cas d’urgència ja marcaré el 112 a veure si m’envien alguna brigada Obrint Pas. El poder curatiu de les dolçaines és infinit!
Salut, Dídac!
Tate