TocDeQueda

Hostel “Bontour”
17 d’agost ’07

És fàcil desfer-se en el·logis quan tractes de descriure Praga; allò difícil és trobar-hi defectes. I més si és, precisament, el seu incomparable encant, l’orige de la seua dissort: la cultura del “souvenir” i el turisme de guia i museu. He llegit l’intent de descripció que vaig fer ahir: és clarament incomplet. I no sols per la insuficiència de les paraules alhora de transmetre una realitat urbana tan superba sinó per haver descrit una ciutat inhert: Praga és, sempre, a vessar de gent i, aquesta, inevitablement, modifica el seu aspecte.

És trist de vore les places plenes de grups de turistes que, talment com si foren somnàmbuls, segueixen el seu guia particular, la majoria dels quals, no coneixen la ciutat: se la saben de memòria, com si d’una assignatura es tractés. No és el mateix. De grups, n’hi ha de tots els colors: allà, uns italians; més a la vora, uns spanish; a tocar de l’església, un “pack” de japonesos… L’espectacle es magnifica quan, en un intent d’absorvir mercat i d’estalviar despeses, l’empresa que organitza la visita ha contractat un guia políglota: l’immensa gentada que forma el grup ha d’aturar-se vint minuts a cada monument per tal d’explicar la història i les llegendes que l’envolten en cinc llengües diferents. Les cares d’ensopiment parlen per elles mateix… Per bé que l’espectacle fonètic, no cal dir-ho, és insuperable. Fet i fet, no se si els qui formen els grupuscles internacionals tornaran a casa sabent alguna cosa sobre la ciutat; preparats per matricular-se a l’escola d’idiomes, segur.

Jo no sóc un turista; sóc un foraster que tracta de confondre’s amb la gent i els edificis, respectant la seua vida i imatge quotidianes, per bé que l’anglès delata la meua procedència estrangera. Durant el dia, m’agrada de submergir-me en la ciutat de sempre: la Praga desconeguda, la dels carrers sense nom i comerços de tota la vida. I reserve la nit -la matinada- per als llocs més turístics, quan ja les botigues de “souvenirs” són tancades i no embruten les façanes, i els “tour guides” dormen plàcidament. Ningú no deuria marxar d’una ciutat sense haver-la passejada de nit.

I queden els museus… Tot allò que pots vore en un museu ho pots trobar als llibres. O a la xarxa. De fet, la gran majoria de museus del món ja inclouen al seu web la possibilitat de fer una visita virtual. És per això que no entenc el malaltís costum de visitar museus que té la gran majoria de gent quan està de pas per una ciutat. Sembla que l’objectiu de l’estada siga recórrer compulsivament tants museus com siga possible, talment com si es tractés d’una cursa “cultural” -quin error més lamentable associar la idea de cultura al concepte de museu-. I si no hi ha temps de passejar per la ciutat, tal i fa. No dic que els museus estiguen de més, però. De fet, he aprofitat les últimes hores de la meua estada per contrastar les meues passejades amb la història que desconeixia: el Museu de la Ciutat de Praga és imprescindible per completar la coneixença. Cronologia històrica, mapes antics de la ciutat, objectes de les diferents èpoques, una maqueta gegant, fotografies antigues… I he visitat el Museu del Comunisme, per curiositat i per concloure el recorregut històric: el Museu de la Ciutat s’atura a principis del s.XX. Els museus són un complement de la visita; és nefast entendre-ho a la inversa.

Praha… Aquestes són les últimes paraules que escric. En unes hores seré volant cap a València i tot, el mosaic de les voreres, les façanes, els tramvies… quedarà convertit en record; en agradable melàngia. Abans d’esgotar les paraules però, m’havia proposat d’escriure una sola idea que reflectís l’encant d’aquesta ciutat; una idea original que anés més enllà dels tòpics. No cal dir que l’empresa és agossarada però és una mena de comiat, un humil regal que li faig: la meua minúscula aportació a l’allau de literatura i de paraules que, al llarg de la història, la ciutat de Praga ha generat.

Passejava per un carrer contemplant, una vegada més, l’espectacle dels edificis. I unes obres m’obligaren a canviar de vorera. De sobte, em vaig adonar que les façanes que ara podia veure eren tan o més fantàstiques com les altres. En eixe moment ho vaig entendre: a Praga, has de passar dues vegades per cada carrer: un cop per cada vorera i cada sentit.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!