TocDeQueda

Pensaments, anècdotes i paraules aproximades

24 d'agost de 2007
0 comentaris

“Sònica” (II)

                                                        “Sònica” (Electrofloor), 3 d’agost’07

     Aquesta música té, indiscutiblement, efectes sedants sobre el cos. El dj, amb una pausa similar a la de la seua música, canvia un disc, puja un mesurador, activa un efecte sonor, escolta un tema als auriculars, fa una mirada fugaç per veure què passa al seu davant… Poc a poc, i amb molta subtilesa, va transformant la música, tot encadenant sons i efectes d’àudio d’allò més diversos. 

     Descriure aquesta classe de música, anomenada “chill out”, és una empresa prou complexa: un ritme pausat, uns greus marcats que sostenen l’esquelet de la melodia, sons exòtics modificats electrònicament… Un aliatge coherent  de tots aquests elements, com la música que escolte ara mateix estirat a una catifa enmig del prat on han instal·lat aquest espai musical, crea una atmosfera especial, un ambient relaxat que hipnotitza. Per uns moments, la pau interior és completa i plausible: es pot tocar, flairar, respirar, només d’observar la gent que m’envolta. Un parell de persones ballen al ritme anestèsic de la música; d’altres estan completament estirades, en un exercici fantàstic d’inducció musical -procés, val a dir-ho, en molts casos catalisat i adulterat pel haixis o la “maria”-. La gran majoria però, s’asseu en petits grups mantenint un fil de conversa distesa on, ara amb el peu, ara amb la mà, ara amb el cap, tradueixen la música en un moviment subtil i mínim.

     En la creació d’aquesta atmosfera sonora però, la potència i la qualitat del so són absolutament determinants. La música, elaborada a partir d’impulsos elèctrics sintetitzats i amplificats, et recorre tot el cos i et produeix unes imperceptibles pessigolles a la pell originades per l’ona expansiva que generen els descomunals amplificadors. Així, aquestes melodies sintètiques no sols juguen amb el teu estat d’ànim produïnt una morfina sonora a partir de la miscel·lènia de sons que barregen, sinó que s’ajuden també de les sensacions kinètiques que la música provoca en topar amb la pell d’aquells qui l’escoltem.

     És divertit d’observar com l’espai delimitat per la carpa -una espècie de haima d’última generació- sembla aïllat del seu entorn més pròxim, per bé que no hi ha cap tipus de paret que ens separe visualment de l’exterior -l’estructura tan sols gaudeix d’una tela que fa de sostre translúcid-. Però el contrast de percepció és evident. Després d’observar incrèdul aquesta dualitat he pogut esbrinar l’orige d’aquest magnífic fenomen: és la música la que delimita la frontera entre ambdues realitats. I la diferència que fa pal·lesa l’existència d’aquestes situacions paral·leles i simultànies té un caràcter eminentment cinètic: fora del cercle virtual que dibuixen l’espai però, sobretot, la música, l’activitat, el volum de moviment, és molt superior, en quantitat i en velocitat. Els nostres gestos estan impregnats d’una pausa extraordinària. És un fet visualment perceptible: alce la vista i veig aquest constrast de moviment amb nitidesa, amb la mateixa claredat que em permetria de distingir un desert d’un bosc mediterrani. Però no és una qüestió de colors: allò que ara delimita les dues realitats és la natura del moviment. I, aquesta, ve determinada per la música, que modula inexorablement el nostre estat anímic i motriu.

                                                                          Didac Botella i Mestres 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!