TocDeQueda

Pensaments, anècdotes i paraules aproximades

22 d'agost de 2007
0 comentaris

Pisa

                                                                             Pisa (Itàlia), 2 d’agost’07

   Vaig prometre Carolina que li amagaria unes paraules a l’aeroport de Pisa i que li faria arribar un mail amb les instruccions necessàries per trobar-les quan hi aparegués, una setmana després. Finalment, les he amagades en una planta al passadís central de l’aeroport. L’operació no era excessivament compromesa però tenia la seua història: no és massa normal de vore una persona furgant entre les fulles d’una planta decorativa al bell mig d’un aeroport internacional. En tot cas però, pense que he estat suficientment discret com per no despertar cap sospita. L’únic perill d’aquest pla és el servei de neteja i manteniment de l’aeroport: si són molt meticulosos i professionals, la nota per Carolina pot acabar a la bossa de les escombreries. La setmana vinent esbrinaré, sense cap mena de dubtes, si Pisa gaudeix del millor sistema de neteja aeroportuària.

   Tot just baixar de l’avió, hem patit el primer ensurt del viatge: la policia ha aturat Valeria, la ragazza que ens va convèncer d’acompanyar-la al “Sònica”, festival tecno al qual ens dirigim. L’han escorcollada de dalt a baix. Jesús i jo hem continuat i l’hem esperada fora. I quan l’hem vist que somreia, hem descansat: ens havia dit que portava un poc de “fumo” que el policia, òbviament, no ha sabut trobar. El duia, val a dir-ho, moooolt ben amagat…

   Ciara i Georgia, unes amigues de Valeria, ens han vingut a esperar a l’aeroport amb la idea de fer marxa cap al festival aquesta mateixa nit. Ens esperen cinc dies de festa a la natura: el “Sònica” és fa a una frondosa vall de la regió de Lugúria, ben a prop de la Toscana. Abans però, calia sopar alguna cosa i fer una visita obligada per a qualsevol persona que trepitja per primera vegada la ciutat de Pisa. Aquesta visita inevitable, sense menystenir l’encant del conjunt de la vila, és la contemplació “in situ” de la torre que porta el seu nom, coneguda arreu del món per la seua impossible inclinació.

   La nostra primera imatge però, ha estat certament decebedora ja que hem entrat a la plaça per un carrer orientat en la mateixa direcció que l’angle d’inclinació de la torre. Així doncs, des de la nostra perspectiva, no es podia percebre ni rastre d’aquesta miraculosa desviació, fruit d’una negligència arquitectònica d’aquells qui, allà pel s. XII, van planificar la construcció: els fonaments de la torre estan situats en un banc de sorra. Desconec si algú va ser castigat per aquest error de prospecció -d’altra banda, un error considerablement greu- però si així fou, no cal dir que ha estat el càstig més injust de la història de l’arquitectura: si la Torre de Pisa fora estrictament vertical, aquesta ciutat no seria coneguda arreu del món.

   A mesura que envoltàvem la torre i ens hi allunyàvem, la inclinació que tantes vegades havíem vist en fotografies és feia cada vegada més evident, fins que hem pogut observar-ne la seua màxima expresió: una desviació sobre la vertical magnífica, molt més preocupant que la que puga mostrar la millor fotografia.

                                                                                   Didac Botella i Mestres 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!