L?aparició de la xarxa de vies verdes arreu del País Valencià i de l?estat espanyol, construïda tot i aprofitant vells traçats ferroviaris que quedaren en desús a mitjans del segle XX, fou una gran notícia per a tots aquells a qui ens agrada gaudir de la natura d’una manera íntima i respectuosa. Actualment hi ha més de quaranta itineraris diferents que, amb un pendent amable i per a tots els públics, t’endinsen per la història i els paratges naturals de les terres que travessen creant una simbiosi perfecta entre persona i paisatge.
Amb la proliferació de l’infernal automòbil i la posterior aparició del transport per carretera, el tren, vertader artífex del progrés social, industrial i econòmic de la societat dels segles XIX i XX, anà perdent protagonisme, iniciant-se un desmantellament progressiu de la xarxa ferroviària comarcal que, conseqüentment, provocà l’expansió imparable de l’enorme taca negra de quitrà que infecta tot el nostre territori.
La infraestructura i el pressupost que calen per adaptar un antic traçat ferroviari i fer-lo transitable en bicicleta són certament ínfimes, si les comparem amb la construcció de qualsevol altre tipus de via de comunicació actual. Així doncs, la despesa per fer aquesta conversió ecològica és mínima i els beneficis paisatgístics i culturals, notables. Per tant, benvinguda siga aquesta iniciativa… sempre i quan, el traçat en qüestió no estiga encara en funcionament. La línia Xàtiva-Alcoi vertebra les comarques centrals del nostre País i les connecta amb la capital, possibilitant la mobilitat de milers de persones. I, malgrat tot, la primera fase d’actuacions per convertir-la en via verda ja fa temps que es va activar. Aquesta, clarament, consisteix en aconseguir que ningú no agafe el tren per desplaçar-se i, així, argüir una manca de rendibilitat per justificar la seua desaparició.
L’any 1984, Renfe ja considerava aquest trajecte deficitari i va iniciar els tràmits per al seu desmantellament. No obstant, segons m’han explicat persones majors d’Albaida -vila per on passa el tren-, per llavors, malgrat el nefast servei, els vagons anaven sempre a vessar de gent però rarament apareixia algú a l’estació o al tren a qui poder comprar un bitllet. Clar, administrativament parlant, el tren anava buit gaire bé sempre. Aquell mateix any, una gran mobilització social forçà un acord entre el govern central i la Generalitat, on tan sols es preveia compensar Renfe en la despesa del manteniment del servei, no mai en la seua millora. Més de vint anys després, fa vergonya de pujar al tren.
Freqüència i horaris nefastos -quatre trens al dia-, retards continus, velocitat mitjana de 40km/h -deguda al lamentable estat de les vies- , fortes sacsades, estacions abandonades… Fa un parell de setmanes, ja de nit, mentre esperava l’últim tren per anar a València, aquest arribà a les fosques, talment com si es tractara d’un tren fantasma: s’havia fos un dels generadors. I es que si cau la nit mentres viatges en aquest tren, et converteixes en figurant involuntari d’una pel·lícula de terror de sèrie B: en acostar-se el tren a una estació, el pànic s’extén per tots els vagons. Tothom es mira de reüll amb inquietud. Alguns passatgers s’alcen i agafen l’equipatge amb nerviosisme; d’altres miren per la finestra angoixats… I tot, perquè és físicament impossible saber a quin poble s’ha aturat el tren. Els altaveus -que sí que n’hi ha- són un element purament decoratiu i les pantalles informatives, cosa de ciència-ficció. A manca de tecnologia, sempre queda el prehistòric recurs de mirar per la finestra i tractar d’esbrinar on estàs però el pressupost de manteniment no inclou la il·luminació de les estacions de manera que, mirant per la finestra, en prou feines pots endevinar per quin costat del tren has de baixar per a no caure a la via: no es veu absolutament res.
Malgrat tot, la pel·lícula sol acabar bé: sempre hi ha algú que, inexplicablement, sap on es troba i ho comunica a la resta de passatgers. Però si estàs sol al vagó, tens encara un últim recurs: recórrer al consell que un revisor em va donar quan li vaig preguntar com s’ho feia ell per saber on estava. Fes-te amb un horari i ves mirant l’hora que és i l’hora d’arribada a cada poble, respongué. I si porta retràs?, li vaig dir astorat. Home, ahí ja…, em digué mig rient. Un final desconcertant, tocat d’humor negre, que culmina el despropòsit d’aquest espantós film.
DIDAC BOTELLA I MESTRES.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!