Una escola qualsevol

Les vacances d’estiu s’escolaven inevitablement pel calendari. Les llargues
vesprades al camp, les nits a la fresca i els dies de platja passaven a formar
part dels nostres records i, allà pel mes de setembre, puntual a la cita, començava
un nou curs. Mestres i alumnes s’afanyàvem per tenir-ho tot a punt: aules i
llibretes; horaris i gomes d’esborrar; programacions i motxilles. Estàvem a un
pas, novament, d’encetar un llarg i emocionant viatge. I d’ençà que començaren
les classes, un riu de treball, esforç i d’il·lusions ha travessat la nostra
escola, tot i cercant el camí cap al mar del coneixement, del respecte i de la
vida.

Al llarg del seu curs, l’aigua del riu Covalta ens ha portat un munt d’experiències disfressades de
paraules, de lectures, de teatre, de cançons, de rialles… que han anat
construint-nos, a mestres i alumnes, tot completant el trencaclosques del curs
 06-07 que ben prompte s’acomiadarà de tots nosaltres. És un bon moment doncs,
per reflexionar sobre tot allò que hem viscut i hem fet amb els nostres
alumnes; sobre tot allò que hem aconseguit i allò que ens ha mancat per fer.
Totes les escoles i tots els mestres deuríem repensar-nos constantment;
preguntar-nos a cada moment qui som, què volem transmetre i perquè. Massa
sovint, el nostre atrafegat quefer diari ens fa perdre de vista com d’important
és encara, hui en dia, la figura del mestre. El nostre, és un descrèdit
institucional, no professional: de portes endins de l’escola, jo em sent
valorat; quan els alumnes m’escolten, dialoguen, riuen. No necessite cap altre
reconeixement.

La nostra, no és una professió qualsevol: ajudar a entendre
aquest enrevessat món i aconseguir que cadascun dels nostres alumnes siga capaç
de trobar el seu propi camí implica una responsabilitat enorme –compartida però
enorme– i un treball diari que va més enllà de les assignatures: a l’escola,
els alumnes aprenen molt més que a sumar i a restar. Com motivar un alumne que
no té ganes de treballar; com fer que respecten el seu cos i les opinions dels
demés; com ajudar els i les xiquetes que tenen un panorama familiar digne de
denunciar… Qüestions que t’emportes a casa i que no sempre tenen resposta;
qüestions que ens fan dubtar com a mestres i com a persones, però que ens
haurien d’empènyer cap a una reflexió contínua de la pràctica i l’experiència docent. És inacceptable adormir-se i caure en la rutina burocràtica que les
lleis i els llibres de text ens volen imposar: els mestres no som gestors de
continguts curriculars, ni les escoles fàbriques d’ensenyament. No ens podem
convertir en portaveus de l’Administració i de les editorials: l’escola no és
cap sucursal. Hem de recordar-los constantment que nosaltres no ensenyem
objectius: ensenyem vida. Per això, hauríem de viure cada matí d’escola com si
fora el primer i cada vesprada com si anés a ser l’última.

Corria el mes de
setembre i el curs no havia fet més que començar. En un tres i no-res però, la
tardor es féu hivern i, aquest, no tardà en fondre’s tot just arribar
l’anhelada primavera. Ara però, l’estació de la llum i de les flors ja prepara
les maletes: l’estiu és a tocar. I, gaire bé sense adonar-nos-en, aquest curs
haurà passat a la història. Paraules com mestissatge, renovació, internet,
respecte, integració, identitat, pau, diversitat… han impregnat l’ànima de
l’escola Covalta d’Albaida i ens han ajudat a definir quina és la societat que volem i quina és l’educació que ens
permetrà de construir-la. El riu de treball i d’esforç, de somriures i d’il·lusions… que és la nostra escola arriba al seu final: és diluirà en les llargues vesprades d’estiu i ressorgirà novament, puntual a la cita, pels volts de setembre, continuant el seu cicle
infinit. S’ha acabat la travessia. I no ens queda més que acomiadar-nos
desitjant a la resta d’escoles del món que aquest any haja estat tan emocionant
i fructífer com els que passaren i com els que vindran.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *