Una imatge no val més que mil paraules. Ja no. En un món absolutament digitalitzat on la realitat virtual construeix i orienta la realitat real, el valor de les imatges ha caigut en picat. Ja no val haver vist alguna cosa per poder-la creure: les imatges han perdut la seua versemblança. Un indicador inequívoc d?aquesta pèrdua de credibilitat mediàtica és la indiferència amb la qual les persones ens hem acostumat a empassar tones i tones de notícies absolutament terribles. Si realment ens creguérem allò que veiem, si ens semblara realment cert, no podríem suportar un sol telenotícies.
Aquesta apatia informativa però, no està condicionada per la distància que separa l?espectador del lloc on suposadament ocorren els fets sinó, més bé, pel tractament informatiu d?aquests. Tanta manipulació, tants efectes especials, tanta videoconsola, tanta violència digital… han fet que les persones s?immunitzen a l?horror visual : l?estímul és massa fugaç i sembla adulterat. Ja no ens afecta vore com un F-16 dissol una manifestació de palestins; no ens immuten les imatges d?un mercat de Faluja ple de cossos mutilats ni ens sorprèn que la CIA construïra una xarxa de presons secretes a Europa per torturar i interrogar suposats terroristes al seu gust. L?irracional presó de Guantánamo tampoc no ens lleva la son. I és que no és poca la gent que va creure, en un primer moment, que les Torres Bessones cremaven en una pel·lícula. Ens impressiona; ens esglaia per uns instants. Però és una sensació molt superficial: no qualla. Per això podem sopar mentre digerim notícies d?epidèmies i genocidis a l?Àfrica o de bombardeigs democràtics a l?Irak. Per a nosaltres, són una pel·lícula més.
Cada vegada és més difícil destriar la veritat d?entre els mitjans de comunicació perquè, d?alguna manera, tot allò que mostren ho és. La televisió fa virtual qualsevol imatge, per més que tracte de mostrar la realitat. I la realitat deixa de ser-ho: dins d?una pantalla, un anunci és tan fals o tan real com la notícia més veraç. Com deia Haro Teglen, un bon punt de partida és no creure?s absolutament res: a partir d?aquesta premisa, pots començar a destriar la informació més versemblant. Mentrestant però, la paraula perdura. Pot enganyar, sens dubte; però és més de fiar: és més fàcil descobrir-la. Bush, Aznar, Acebes, Zaplana… no han enganyat ningú amb les seues paraules. De fet, aquestes, els han descobert : són uns canalles. La paraula, suggereix. Per això, perdura.
Parlar, escoltar, llegir, escriure. Totes les formes de la paraula. Aquest enginy del pensament i la raó ens va fer persones. I ens hauria de permetre de tornar a inventar-nos, a repensar-nos. L?eina per construir un món respectuós i pròsper fa molt que s?inventà: una paraula pot valdre més que totes les imatges. Però aquells que n?haurien de fer ús per resoldre conflictes i ajudar els qui no tenen, enverinen els mots posant-los al servei de la guerra i dels exèrcits, de l?engany i de la mort. A tots ells, algú els hauria d?haver negat el privilegi humà de la paraula.
Didac Botella i Mestres
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!