El descrèdit de la classe política i l?enorme desconfiança que aquesta genera envers la societat és un fet absolutament evident arreu del món i especialment preocupant a l?Estat espanyol, on tot polític és sospitós de ser un corrupte indomable, un espanyolista recalcitrant, un separatista insaciable o un pocavergonya qualsevol. Per aquesta raó i amb la intenció d?atraure novament l?atenció de la gent, el PSOE i, sobretot, el PP van decidir fa temps de reconvertir la pràctica política en una espècie d?esport-espectacle, a mig camí del futbol i la boxa, sabedors del gran poder d?atracció, manipulació i control que els esports de masses, magnificats pels media, exerceixen sobre la població.Així doncs, no ens ha de sorprendre que els afiliats i simpatitzants de les formacions polítiques s?assemblen cada dia més als tiffossi, les campanyes electorals emanen l?essència bel·ligerant i competitiva d?un campionat de futbol, les eleccions pareguen una final de la Champions, i el Congrés dels Diputats, un ring on és debat a cops d?empentes i d?insults.
Aquesta transformació ha aconseguit de situar novament l?espectacle polític en primera línia d?actualitat, gràcies a la inestimable col·laboració dels grans grups de comunicació de l?estat, co-responsables interessats de l?espiral de crispació que impregna la política espanyola: no hi ha res millor que l?aldarull, l?alarma i la desqualificació constants per a perpetuar aquesta relació de necessitat mútua: tu em fas propaganda i jo et faig vendre diaris, et puge l?audiència o et concedeix una subvenció. Malgrat tot, l?esportivització de la política no ha impedit d?agreujar encara més el seu desprestigi social: la gent amb una mica de seny i cultura, vota i escolta amb desgana els polítics menys impresentables, no aquells que li semblen més honestos o interessants -car no n?hi ha-. Sense anar més lluny, l?any 2004 la societat donà suport a Zapatero, no pels seus mèrits com a polític, sinó per fer fora l?inefable Aznar i els seus sicaris.
El dantesc panorama quotidià, resultant del cinisme i la irresponsabilitat dels nostres representants, ha abocat molta gent a la insubmissió política; és a dir, a rebutjar frontalment la cultura partidista i qüestionar el funcionament democràtic vigent, que obstrueix clarament la participació activa dels ciutadans. Aquest posicionament però, no menysprea la política sinó una manera determinada d?entendre-la; de fet, sovint rebel·la una actitud altament compromesa amb la societat ja que, no tan sols denuncia la falsedat del sistema polític actual, sinó que proposa i cerca noves vies d?actuació social al marge de la parafernàlia i hipocresia electorals, com ara l?associacionisme o els moviments-xarxa de contrapropaganda a Internet.
De natura ben diferent són aquells que es proclamen apolítics, al·legant una manca d?interès o no entendre res sobre el tema -com si fora possible no tindre opinió-. Són persones que fan gala d?un aparent objectivisme, d?una falsa neutralitat, sense adonar-se?n que eixe posicionament amaga unes connotacions clarament polítiques. És el cas del meu director d?escola, que no ha mogut un dit per organitzar la Trobada d?escoles en valencià de la Vall d?Albaida, ni ha donat suport a la recent vaga del professorat per estar, segons diu ell, ambdues iniciatives, molt polititzades: com si no fer res per la llengua o rebutjar de fer vaga no foren dues postures marcadament polítiques. Els famosos són assidus d?aquesta actitud: Fernando Alonso també proclama el Yo no me meto en política, però no tingué cap problema en anar a dinar a la Moncloa la vespra de les últimes eleccions legislatives: com si fer-se una foto amb Aznar el dia de reflexió fora un fet neutral, políticament innocu. El València CF també s?apunta a aquesta onada d?aparent neutralitat política… sense renunciar al blaverisme més barroer i a fer publicitat de campanyes tan instrumentalitzades i electoralistes com Agua para todos.
Però l?apolitisme de Salva Ballesta és, senzillament, inigualable. Ell, passa de política; però poc tardà en denigrar públicament Oleguer per haver escrit un article sobre De Juana Chaos -si passara de política, no haguera fet ningun cas de l?opinió d?Oleguer-. Ell, passa de política; però s?ha fet escriure a la sola de les sabates Arriba España!, li encantaria conèixer Tejero, dona suport a Falange Española i és col·lega d?Ynestrillas. Doncs jo, ben mirat, prefereix un Llevant de 2a, abans que mantenir la categoria amb els gols apolítics d?un feixista de primera.
Didac Botella i Mestres
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!