En defensa de Juan Carlos I

De segur que totes i cadascuna de les persones que heu llegit el títol d’aquesta entrada heu pensat que la cosa anava d’ironia. Si és així, heu errat de totes totes. No cal dir que estic radicalment en contra de qualsevol monarquia però aquesta convicció no m’impedeix de defensar Juan Carlos I i, sobretot, mostrar-m’hi condescendent. La idea és ben senzilla i Pilar Eyre -escriptora “experta” en “famoseo” i reialesa-, donà en el clau fa uns dies, amb una frase paradigmàtica que ho explica tot: “Juan Carlos I no es consciente de haber cometido irregularidades”. Chapeau!

No és que l’home no siga conscient, es que està absolutament desorientat: no entén res. I en raó! Cada vegada que ho pense em bull la sang… Però… Anem a vore! Què collons és un Rei, eh! Per definició, un Rei és una persona que pot fer el que li done la Real gana perquè, com diu un amic meu, “pa’algo és un Rei, no?”. O millor:  mirem-ho des de l’altre costat: per a què vols ser Rei si no pots fer el que te done la Real gana? I torne a insistir: no busqueu cap ironia amagada en estes paraules perquè no la trobareu. Què vol dir això de que un Rei no pot anar de safari a matar elefants? Això on s’ha vist!? Ni anar a caçar animals salvatges, tu… Però si eixe ha estat l’esport oficial dels Reis des de temps ha!

El tema dels diners i la fortuna és també per cagar-se i no torcar-se… El Rei té molts diners, sí. I són dels seus súbdits i dels negocis que ha fet amb ells, sí. I? On està el problema? Faltaria més! Què voleu? Un Rei que visca de lloguer i cobre un subsidi, no? Juan Carlos té una fortuna proporcional al temps que ha estat Rei i, de fet, això vol dir que ha reeixit en el seu regnat. Que ho ha fet bé, òstia!

Ara, això de la Corinna i de les amants és insuperable… Si un Rei no pot follar-se a qui li vinga en gana i, com a bon galant, fer regals a qui considere oportú, que l’últim apague la llum, per favor… Però, si després de la caça, ha estat l’activitat més habitual dels monarques! I, ara, per tot això volen jutjar-lo… Jutjar-lo! A un Rei! El món a l’inrevés…

Juan Carlos I no ha fet res que no poguera fer un Rei. De fet, l’home s’ha comportat d’una manera exemplar seguint, fil per randa, totes les coses que feren els seus antecessors: ha seguit el guió que li deixaren escrit al peu de la lletra. Per això, defense Juan Carlos I plenament i sense matissos. Ell, no té cap culpa de l’enrenou que ha provocat la seua fugida; la culpa la tenen els qui imposaren l’oxímoron polític de “monarquia parlamentària” i ens el vengueren com una “transició”. Un monarquia parlamentària és el mateix que una dictadura democràtica: un concepte insostenible i difícil de justificar. Per això no votàrem si volíem o no volíem Rei: ens l’estacaren “por la Gracia de Dios i por España”. I, fidel a la seua condició, Juan Carlos I continuà fent de Rei. Durant 40 anys aconseguiren “tapar-lo”, amb el vist-i-plau de les lleis, la classe política i els mitjans de comunicació. Però, ara, se’ls ha trencat la joguina que, amb tant de zel havien mimat. I, si no van amb compte, l’Emèrit s’emporta per davant la mateixa Espanya, conceptualment i territorial. Al cap i a la fi, deu estar dolgut per un país que, primer, el féu abdicar contra la seua voluntat i, després, el “convida” a exiliar-se amb nocturnitat, tot i haver regnat d’una manera exemplar.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *