Compte enrere…

Ara fa poc més de vuit mesos, dues ratlles horitzontals ens advertien d’un nou prodigi: la panxa d’Altea tornava a portar vida. Diuen que ja passa; que el segon embaràs no té res a veure amb el primer. En done fe: tan la mare com el pare, l’hem viscut amb una normalitat sorprenent. Afortunadament, no hi ha hagut cap complicació i tot ha estat relativament fàcil, llevat dels vòmits del tercer mes i de la incomoditat física de portar una panxa extraordinària durant l’últim més i mig. Tanmateix, no ha estat, només, una qüestió cronològica: l’amabilitat d’aquest segon embaràs també té a veure amb l’alimentació: ni rastre de la diabetis gestacional que li detectaren a la mare quan duia Marcel a la panxa i que va turmentar els seus àpats des d’un bon principi. Aquesta vegada, Altea ha pogut menjar amb normalitat, fet que l’ha permés de viure tot el procés d’una manera més plaent i tranquil·la.

Fins i tot, a mig embaràs, ens vam permetre el luxe de fer un viatge meravellós: Menorca. Quin delit! Volíem que Marcel coneguera una illa d’ensomni, on la mare i el pare, per separat, hi havien estat incomptables vegades. La va gaudir d’allò més i, malgrat que novembre era a tocar, va poder banyar-se en les seues aigües cristal·lines. I volem pensar que Ferran també va quedar embadalit de Menorca o, si més no, va notar -a través de la mare- que érem a un lloc especial i únic.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *