“Yo, era de Ciudadanos pero me he pasao a VOX…”

No sé exactament d’on em ve la dèria però he de reconèixer que tinc debilitat per “caçar” converses de carrer. Potser siga una deformació urbana de la xafarderia clàssica, per bé que la modalitat que jo practique té una natura absolutament aleatòria: és fruit d’una coincidència física no mai planificada. No cal dir que, òbviament, allò que cace són, en realitat, fragments minúsculs de la conversa que, potser, porta en marxa des de fa una bona estona. Sovint, les coses que escolte no tenen cap substància o interés: com entendreu, s’han de donar moltes coincidències. De vegades, però, la partícula que puc escoltar val per tota la conversa. I, ahir, va tornar a passar.

Migdia. Torne cap a casa després de comprar en Som Alimentació -barri de la Saïdia, València-. M’acompanya el meu fill Marcel, que tot just acaba de fer tres anys. Això, alenteix la marxa i, d’alguna manera, afavoreix la “cacera” de converses. Travessem un petit carrer i, a la cantonada, veig tres dones aturades i conversant animadament al costat d’un local d’ungles i estètica. Dos, són molt joves -20 anys, amunt a vall-; l’altra, rondarà la cinquantena. I just en el moment en que passem pel seu costat, una de les joves amolla una frase que val per unes eleccions: “Yo, era de Ciudadanos pero me he pasao a VOX…”.

Heus ací, caçada en una conversa de carrer, l’explicació sociològica de l’hecatombe de Ciudadanos i l’auge de VOX, que són les dos cares d’una mateixa moneda: una xiqueta de 20 anys, que votava a Ciudadanos i que, en menys de sis mesos, ha decidit passar-se a VOX. Per què? No ho sap. Perquè està de moda i surt a la televisió: com aquell qui es canvia de samarreta o de companyia telefònica. Ciutadans s’alimentava d’això i de ser més espanyolista i anticatalanista que el PP. La bandera espanyola, la Roja i les pulseretes, han estat sempre la seua raó de ser. I quan pensaven que ningú els guanyava a “modernor” i espanyolitat, apareix VOX i els avança per la dreta. Molts dels dirigents encara no donen crèdit i es pregunten: “Pero… por donde han pasao? Si más fachas ya no podíamos ser!”.

El codi deontològic d’aquesta modalitat de “cacera” dialèctica no permet immiscuir-se en les converses però he de reconèixer que, ahir, vaig estar a punt de fer-ho. Essent com era una adolescent moderneta, vaig estar a punt de dir-li:

-Oye, perdona: ¿a ti te gusta Rosalía? Pues “fuck VOX”!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *