Èxit individual, fracàs col·lectiu

El “fenomen” Ansu Fati no és cap novetat: de joves promeses de l’esport i, sobretot, del futbol n’estan plenes les hemeroteques. Sense anar més lluny, el jugador de Guinea no té el rècord de precocitat a can Barça: Martínez Alama va debutar amb el primer equip també amb 16 anys però 18 dies més jove. Val a dir, però, que 16 anys de 1941 no són la mateixa “edat” el 2019. De fet, a mitjan segle XX, 16 anys era sinònim de treballar i, en l’actualitat, has d’estar, obligadament, a l’institut.

Com deia, el fenomen no és nou però poques vegades havia generat un ressò mediàtic tan desmesurat. De cop i volta, un adolescent és l’esperança de tot un FC Barcelona en hores baixes. I sembla, efectivament, que l’Ansu Fati té estrella -ha fet dos gols i una assistència en tres partits-. No cal dir que per al nano és un èxit absolut: probablement, el seu pròxim contracte li resoldrà la vida -si més no, econòmicament-. Tanmateix, des d’un punt de vista col·lectiu, la notícia és demolidora: d’una perversió fora d’escala. Abans, el missatge era: si et dediques al futbol, entrenes de sol a sol i t’esforces, el dia de demà seràs famós i milionari. Amb Ansu Fati, el missatge s’ha modificat sensiblement: no cal que esperes al dia de demà per ser milionari i famós: pots ser-ho als 16 anys. Els valors del Barça i la Masia fets a miques: l’èxit individual d’un xiquet convertit en un fracàs col·lectiu de la societat.

Ara, ves i convenç els teus alumnes de 1r d’ESO de que s’esforcen a classe, de la importància de la formació, de la necessitat de llegir… I explica’ls que la llei és igual per a tots i que la concessió “exprés” de la nacionalitat espanyola a l’Ansu Fati via decret del Consell de Ministres ha estat un cop de sort.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *