Llorenç, el Mestre

Vaig conèixer Llorenç quan feia 1r de Magisteri, allà per l’any 1996. La nostra professora de Didàctica General el va convidar per tal que impartís una conferència al voltant de la narració oral i l’art d’explicar històries. Tota la classe hi assistírem encuriosits i, des de la primera paraula, vaig quedar meravellat d’aquell home rialler que, només amb la seua veu i una maleta plena d’objectes quotidians, era capaç d’embadalir una sala plena de gom a gom. Foren, sense cap mena de dubtes, les dues hores més profitoses de tota la carrera; no tan sols per la magnífica experiència que vam viure sinó perquè em van permetre de conèixer una llegenda viva de la cultura popular d’aquest País i d’admirar-lo i seguir-lo per sempre més. Des d’un bon principi, vaig saber que mai no en tindria prou d’aquell geni de la paraula i de les històries; que mai no em cansaria d’escoltar-lo. I, malauradament, tenia raó: Llorenç ens ha deixat i, malgrat les incomptables vegades que vaig tenir la sort d’escoltar les seues contarelles, tinc la tristíssima sensació de no haver-ne tingut prou.

Un Enric Valor del s. XXI. Llorenç era una caixa de sorpreses, un bagul ple de màgia “oral”; una mena d’Enric Valor del s. XXI amb un valor afegit: la seua increïble habilitat per explicar històries i fer riure i pensar a menuts i grans. Era, certament, una mena de joglar modern i molt nostre, molt valencià: savi; amable; caòtic; irreverent; irònic. Les seues històries avançaven d’una manera anàrquica: ara endarrere, ara endavant; ara contava un acudit, ara explicava una endevinalla. Enllaços virtuals al bell mig d’una història; clics orals que transportaven la nostra imaginació d’un lloc a un altre, tot enriquint-la d’una manera sorprenent. Tanmateix, Llorenç no és limitava a parlar; com a bon mestre que era, també sabia escoltar. Fa uns anys, el vaig convidar a la meua escola per fer un taller de contar contes als mestres i pares i mares de l’escola i va començar la sessió convidant tothom a parlar i explicar les seues experiències passades i presents amb els contes. A cada intervenció, Llorenç afegia pinzellades del seu saber i connectava històries i rondalles, tot insistint en una idea clau: els contes populars no tenen ni “amo” ni patent i, per tant, cadascú els ha d’explicar a la seua manera: cadascú els ha de fer seus.

Una lliçó magistral. Aquella nit, vam aprendre moltes coses; no només històries. Era l’amabilitat que destil·lava; la seua veu; les cares que feia; els registres; la tendresa que transmetia… Llorenç era únic, d’això no en tinc cap dubte. Com bé va dir ell, però, tothom pot explicar contes: tothom té un contacontes dins seu. Alguns pares i mares no estaven d’acord perquè deien que ells mai no tindrien el seu enginy i la seua gràcia. I Llorenç els va contestar amb una mena d’acudit: “Si després de vint anys no sapiguera contar històries, m’hauria de tirar pel barranc!”. Per això, va animar tots i totes a contar històries i a perdre la por escènica. És qüestió de pràctica i més pràctica; de cansar-se a llegir i contar històries. I de passió. Sobretot, passió. És aquesta la lliçó magistral que ens va regalar Llorenç: has de viure les històries, has de contar-les com si tu mateix n’hagueres estat protagonista. Si estimes i vius allò què fas, no pots equivocar-te perquè, com bé va dir, les equivocacions es converteixen en un element més de la narració, en un nou camí de la història. Cal creure’s els contes que s’expliquen talment com si foren verídics. De fet, ho són. Fins i tot, els contes més estrambòtics i estrafolaris són absolutament reals i verídics. O és que la nostra imaginació no és tan real com la mateixa vida?

Quin conte més trist la teua mort, Llorenç… Adéu, Mestre!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *