“Miedo”

Mai no escric sobre música. Ara que hi pense, em sorprén perquè és una de les coses que més m’agrada d’aquest món i, generalment, hom tendeix a escrire al voltant de coses que li agraden. Tanmateix, és un fet: des que vaig comprar aquesta minúscula parcel·la del ciberespai -ara fa dotze anys- només en dos ocasions -i no estríctament- he escrit sobre música: Ovidi Twins i Wah Yeah. Segurament, no parle de música perquè, malgrat que m’apassiona, no en tinc ni idea. Però també hi ha quelcom interessant en aquesta excepcionalitat: si m’hi pose és perquè la troballa musical m’ha torbat; m’ha deixat -literalment- sense respiració. Per això escric sobre “Miedo”, l’últim treball d’Albert Pla.

No sóc cap mitóman d’Albert Pla; de fet, desconec gran part de la seua discografia. Mai no m’havia posat a escoltar-lo amb deteniment perquè les poques coses que he escoltat -salvant alguna excepció- eren lluny d’agradar-me. Òbviament, conec de fa temps el personatge però tampoc m’interessava com per aprofundir-hi. Tanmateix, Altea sí que l’ha seguit amb certa devoció des de ben menuda i, l’any 2014, la vaig convidar a veure l’espectacle “Manifestación”, que rodava pels teatres. He de dir que vaig gaudir d’allò més perquè, entre d’altres coses, no era exactament un concert: era una mena de diàleg performatiu amb el públic que anava pedaçant amb la seua guitarra i alguna cançó. Però poc després, mogut per l’entusiasme del descobrimet, anàrem a un concert i vaig quedar novament despagat. Pensava que havia trobat l’explicació definitiva: m’agrada la vessant teatral d’Albert Pla i no la musical. Fins que vaig escoltar “Miedo”: un treball excepcional, musicalment i creativa.

Cançons que parlen de les pors infantils -i no tan infantils- amb una ironia que, per una banda, fa pixar de riure però que, per l’altra, t’acosta a l’enigma de la condició humana. La cançó “Vienen a por mi” n’és un exemple impressionant:

“Llegan fantasmas, vienen a por mi! / Quieren venganza, vienen a por mi! / Es mi pasado,que viene a por mi / Porque fui malo,vienen a por mi! / Hoy los fantasmas, por fin vienen a por mi / Sabía que un día eso tenía que ocurrir / Se que esta noche será cruel voy a sufrir / Saldrán los mostruos que viven dentro de mi. / Es mi pasado, que viene a por mi / Porque fui malo, vienen a por mi! / Ai, mi pasado! No puedo cambiarlo! / No puedo hacerlo. Ese es mi tormento!” (…)

La cançó “Ratoncito” -dedicada al Ratoncito Pérez- tampoc no té desperdici:

“La otra noche fue terrible / Estava a punto de dormirme / Vino el Ratoncito Pérez y me arrancó todos los dientes” (…) . I tot, embolcallat amb una melodia divertidíssima i autènticament infantil.

Però l’autèntica obra mestra del disc és “Muñeca”; una cançó tenebrosa que parla d’eixa nina antiga que ens feia una mica de por i que tots tenim al cap. Paga la pena d’escoltar la cançó només per la veu de xiqueta menuda que acompanya la melodia. Insuperable.

Tengo una muñeca muy muy mala/ Salió de la caja donde está encerrada/ Y su boca sangra. Sé que me odia! / Papa dice que ella es muy muy guapa, que no pasa nada. / Pero yo sé lo que pasa: es una muñeca muy mala! Sé que me odia! / Quiere vivir sola con mi padre por eso quiere matarme, a mi i a mi madre (…)

Com deia, una autèntica joia musical i conceptual, també gràcies al geni de Raül Refree. Es tan gran l’admiració que tinc pel disc que no he pogut evitar d’escriure-hi al voltant; jo, que mai abans havia escoltat Albert Pla; jo, que mai no escric sobre música. Pareu-li una mínima atenció, per favor. No quedareu indiferents.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *