Una destral i dos filles

No m’agrada de llegir cap notícia relacionada amb la violència domèstica: amb els titulars en tinc prou. L’estòmac no em dona per a més. I si hi ha criatures pel mig, encara menys: el mal cos que em genera és insuportable. Tanmateix, l’escabrosa curiositat ha estat superior al fàstic i l’enuig en l’últim cas d’aquesta immunda xacra ocorregut a Castelló on un pare, després d’assassinar a les seues dues filles -3 i 6 anys-, s’ha llançat pel balcó deixant un rastre d’odi i dolor fora de tota escala.

He llegit la notícia perquè volia saber com havia mort les seues menudes. I volia saber-ho perquè no puc concebir-ho. Sóc mestre i passe gran part del meu temps entre criatures. Això agreuja la meua incredulitat: no puc imaginar una persona adulta acabant amb la vida d’uns éssers tan innocents i vulnerables. Però, a més a més, sóc pare des de fa dos anys i aquesta condició fa petar pels aires qualsevol intent de comprensió. Qui o què pot explicar que un pare mate a les seues filles menudes a cops de destral? Si llevar-li la vida a algú és ja un acte certament complex d’explicar, llevar-li-la a les teues filles amb una destral és una paradoxa; una aporia humana: un atzucac racional. Tracte d’imaginar el precís moment d’aquesta infàmia i se’m fa un nug a la gola: la idea, la destral, agafar una nena, els crits, els cops, la sang. Perseguir l’altra nena: els crits, la por, els cops, la sang… Com pot ser? D’on treus la força per fer una monstruositat com eixa?

Ara fa uns anys, vaig publicar Les xifres del Monstre, un escrit que tractava d’explicar comportaments d’una atrocitat despiatada dels humans. L’única explicació que hi trobava era la d’atribuir-los a la nostra oblidada condició animal. La conclussió era que tots i totes nosaltres, més o menys amagat, portem un monstre dins l’ànima. És a dir, qualsevol humà és susceptible de cometre la més gran de les barbaritats. Ara veig que m’equivocava. Pense en el meu fill Marcel i tinc la certesa absoluta que el “monstre” que porte dins meu no és com el del parricida de Castelló. Som, necessàriament, dues espècies diferents. Em tranquilitza saber -sense cap marge d’error- que, abans de matar el meu fill a cops de destral, saltaria pel balcó.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *