La clau que obri tots els panys… de l’escola

En passar aquest cap de setmana, encetaré un nou curs a l’escola. Enguany, però, és una mica especial perquè, degut a la meua excedència, feia més de tres anys que no estrenava el curs al setembre. A més a més, també estrene escola i no una escola qualsevol: el CEIP Cervantes de València és una de les poques escoles centenàries que queden a la ciutat. L’edifici modernista és ben reconeixible perquè està situat a un carrer important de la ciutat (Av. Guillem de Castro) i, sobretot, perquè en les diverses reformes que, de ben segur, ha patit el centre al llarg dels més de cent anys d’història, hom ha considerat oportú de mantenir una petita composició de taulellets situada en ambdues portes d’entrada on s’hi indica una informació ben curiosa, testimoni gràfic de l’escola d’abans: “Sección de niñas” i “Sección de niños”.

L’emoció d’estrenar escola s’ajunta amb el sentiment de curiositat per conèixer els i les alumnes amb la seua alegria perenne. Això és sempre un dels motors de l’escola i del nostre treball. Malgrat tot, aquest element mai no falta als centre educatius i per tant està sempre assegurat. Allò que em genera més curiositat inicial és conèixer els companys i les companyes de feina que m’acompanyaran al llarg del curs escolar. És sempre un repte començar a treballar amb gent que no coneixes, especialment a una escola, on la interacció humana és sempre tan intensa i necessària. Hi haurà mestres amb qui ho compartiré tot i amb qui em llançaré a la piscina des d’un primer moment; n’hi haurà amb qui l’aproximació serà més ralentida pels nostres rols a l’escola i les nostres inquietuds; i, probablement, hi haurà mestres amb qui tindré molt poca relació o no gens. És llei d’escola. Tanmateix, un propòsit elemental de qualsevol mestre ha de ser mantenir la coordialitat i la col·laboració amb els companys i les companyes de feina i no defallir en la recerca de punts d’encontre amb tothom, sobretot amb aquells amb qui, des d’un punt de vista ideològic i educatiu, estàs més allunyat. És una qüestió fonamental: un bon clima docent  és, com deia Estellés, “la clau que obri tots els panys” de l’escola: el pany del treball en equip, dels projectes col·lectius, de les eixides escolars… El pany de les activitats engrescadores, de la coneixença mútua, de la seguretat i l’empenta docent… El pany de l’amistat, del respecte i de la convivència… Un bon ambient a l’escola és l’engranatge fonamental de la nostra feina i assolir-lo depén de tots i cadascun dels mestres. No valen excuses: si l’escola no funciona, si existeix mala maror, si no som un tot que resol els conflictes i avança, tots i totes -en menor o major mesura- en tenim una part de responsabilitat. Espere, doncs, contribuir a trobar aquesta clau i transmetre la idea d’un altre poeta, essència de la nostra feina d’aprendre i ensenyar a viure:

“I, via fora! que tot està per fer i tot és possible!”

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *