LÀ necessitÀvem com l`Àigua

Dimecres passat vaig assistir a una sessió de rodatge del programa infantil “El Cau de les Feretes”, del qual en sóc co-creador i assessor pedagògic. No puc dir massa res sobre les característiques d’aquest per qüestions de secret professional. En tot cas, si tot va bé, el programa començarà a emetres en À. el proper setembre i avise que la cosa apunta maneres: cinc titelles entremaliades donen molt de joc.

Més enllà de l’emoció que suposa presenciar en directe el procés de “conversió” de les nostres trames i personatges en realitat, el rodatge em tenia reservada una sorpresa del tot inesperada. Vaig entrar mentre rodaven una escena i, un cop el tècnic va cridar “És bona!”, van començar a sortir un fum de persones d’entre els decorats. Manipuladores de titelles, tècnics d’atrezzo, actors i actrius de veu… Fins a divuit persones vaig comptar al plató, incloent-hi càmeres, realitzadors i demés professionals de l’audiovisual. Un “exèrcit” de gent per fer possible un programa infantil, cada capítol del qual dura a penes nou minuts. Veure tantes persones vinculades laboralment al nostre “humil” programa -no és allò que se’n diu una gran producció- em va colpir: la televisió no era, només, una necessitat informativa, cultural i lingüística; era, també, una necessitat econòmica i social.

No seré jo qui menystinga el paper fonamental de la televisió pública pel que fa a la normalització lingüística i cultural del País Valencià: la necessitàvem com l’aigua. Això, però, era evidentíssim. Tanmateix, la qüestió econòmica queda sempre en un segon pla o, fins i tot, com un aspecte negatiu car és una despesa pública. Res més lluny de la realitat: durant el rodatge vaig poder comprovar la magnitud d’aquesta qüestió. Si produir un programa infantil genera tants llocs de treball, qualsevol altre programa n’ha de generar molts més. Així doncs, Bambant per casa, Cuineres i Cuiners, Assumptes interns, Trau la llengua, L’Estudi, Plaerdemavida… no només estan dignificant la nostra llengua i la nostra cultura des de l’enginy, la serietat professional i l’humor sinó que, a més a més, estan generant riquesa i llocs de treball, tot activant la indústria audiovisual i revitalitzant tot d’indústries paral·leles i complementàries. No és una qüestió menor; és d’una importància cabdal, equivalent a la cultural o lingüística. Ja ho deia James Carville durant la campanya que féu Bill Clinton president dels Estats Units l’any 1992: “The economy, stupid!”. Doncs això, Fabra, Camps i companyia: “Era l’economia, estúpids!”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *