50 anys de “La Masia”

Ara fa uns dies, l’escola La Masia va celebrar el seu 50è aniversari. 50 anys treballant per l’ensenyament en valencià i de qualitat no és qualsevol cosa, encara menys a casa nostra. L’acte va tenir lloc al teatre Micalet i va seguir les pautes que han de seguir aquesta mena d’actes per evitar l’ensopiment: breu, divers i àgil. Hi va haver una mica de tot: Borja López i Paula López -exalumnes- feren de presentadors i animaren la festa; la veu de Mireia Vives i els acords de Borja Penalva hi posaren la música; les imatges foren a càrrec de l’escola, que féu un parell de vídeos curts i va mostrar el nou logotip de l’escola i la imatge corporativa de l’aniversari convidant el seu creador per explicar com havia estat el procés. I els textos vingueren de la mà d’una mare de l’escola -present-, una àvia -futur- i un exalumne -passat- que vaig tenir l’honor de ser jo. L’encàrrec no era gens fàcil però, finalment, vaig estirar el fil d’una idea i em va portar fins ací:

D’ençà que em vaig fer mestre, una pregunta m’ha perseguit al llarg dels anys i arreu de les escoles on he treballat. Apareix al meu pensament sense previ avís, en llocs i moments del tot insospitats: al pati, durant un claustre, al bell mig d’una classe… Després d’una bona pila d’anys de professió, la pregunta continua sense una resposta convincent i definitiva degut a la seua natura existencial. No; no és una pregunta qualsevol. De fet, és la pregunta que, tard o d’hora, tot mestre amb una mínima vocació s’ha de fer: per què? Per què mestre i no biòleg? Per què mestre i no periodista? Per què?

Quan, ara fa un mes, Josepvi em proposà de donar veu al “passat” en aquest homenatge a l’escola La Masia, vaig acceptar afalagat però també amb un cert neguit; l’empresa era ben exigent: no és tots els dies que la teua escola fa 50 anys. Així doncs, l’encàrrec demanava d’una certa solemnitat i, tractant-se d’un acte essencialment escolar, vaig pensar que era una bona ocasió per mirar de respondre d’una vegada per totes “la” pregunta: per què sóc mestre? “Fer un món millor i una societat més justa”, “Educar les generacions futures en el respecte i la diversitat”, “Recuperar la cultura, la llengua i la dignitat del nostre malferit País”… Ja hi tornem… Cada vegada que tracte de respondre “la” pregunta m’apareixen les idees “prefabricades” que vaig aprendre als llibres i a Magisteri. Són, indubtablement, principis fonamentals que han de guiar el nostre treball a l’escola però no valen com a resposta existencial. Hi manca alguna cosa que no té a veure amb la raó: la resposta que busque ha d’estar, necessàriament, amagada en algun racó de l’ànima, més a prop del cor que dels llibres i el saber. I, amb aquest pressentiment, decideix cabussar-me en la prehistòria del meu “jo” i fer un tomb per la meva infantesa que, irremeiablement, em condueix a la meva estimada escola.

Tanque els ulls i sóc a un passadís de l’escola vella de Masies. Veig una dona que m’agafa en braços: és Visanteta –la meua primera mestra– amb el seu somriure perenne. Veig també el meu estimat i malaurat Vicent, que sempre ens feia broma i s’inventava històries i contarelles de tota mena. Per cert, a ell li dec ni més ni menys que el meu nom: encara conserve un treball infantil signat amb una lletra preciosa on s’hi pot llegir “Didac” i no Diego, el meu nom original. No sé si a mon pare li faria molta gràcia –Diego era el nom del meu iaio patern– però t’he d’agrair l’atreviment: és un nom amb màgia. Gràcies, Vicent! Continue el meu passeig per la memòria i trobe Anna Devis, també somrient i sempre cantant i ballant en aquella cambra tan peculiar a la qual s’hi accedia per unes escales fosques que –ara ho confesse– sempre em feren una mica de por. I també veig l’Enric, ànima de l’escola, al qual, entre moltes altres coses, li dec l’únic malnom que he tingut mai: Maduixot. Supose que m’empassava les maduixes a grapats i sense mastegar, oi Enric? Avance en el temps i veig una escola nova de trinca i la resta de mestres que m’acompanyaran en el meu aprenentatge: Xelo, la nostra mestra de 2n; Xavier, Ximo, Pep i l’altra Xelo –d’anglès–, els mestres dels “majors”, de 2a etapa, que tan de respecte ens feien als menuts. I veig les meues estimades cuineres Rosa i Amparo; i Encarna, que feia de tot; i MaJesús; i Àngels; i Isabel… I a ma mare, mon pare i les meues germanes, que també formaven part de la família de l’escola la Masia. I, com no, veig la meua estimadíssima classe: Alfons, Neus, Laia, Roger, les Annes, Carles, Xavi, Àlvar, Noèlia, Mònica, Teresa, les Martes, Sandra, Ruth, Eduard, els Paus, Dani, Àlex…

I, mirar la meua història, mirar tot allò que vaig viure, mirar l’escola i els mestres que m’estimaren… m’ha permès de veure’m a mi, a l’infant que vaig ser. Veig un xiquet essencialment feliç i content; un xiquet alegre i ple de joia que, quan s’ha fet gran, ha continuat recordant amb enyor aquella vida incipient i encisadora. És més; quan, alguna vegada s’ha torçat la vida i s’ha ennegrit l’esdevenir, recordar l’escola ha estat un refugi; un remei contra la pena; una corda on agafar-se per sortir del pou en el que, de vegades, et fa caure la vida. Què haguera estat de mi si, en els moments de foscor, no hagués pogut agafar-me a la meua infantesa? Què és l’escola sinó un lloc per omplir d’amables records la memòria dels infants? Heus ací la resposta que tan anhelava. Per què em vaig fer mestre? Per omplir d’amables records la memòria dels meus alumnes, tal i com els mestres i les mestres de la Masia feren amb tots nosaltres.

Per molts anys, Escola Masia!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *