TocDeQueda

Camine pel casc antic de València. De nou, Marcel m’acompanya a la motxilla: ara, em toca a mi portar-lo a la panxa, talment com féu sa mare durant els 9 mesos de vida intrauterina. Justícia poètica. Val a dir, però, que no és cap molèstia; ans al contrari: és un plaer redescobrir la ciutat amb ell. Des de fa tres mesos, els matins són això: passejar amunt i avall de la ciutat retrobant persones i llocs. Ara el Jardí Botànic, ara una exposició al MuVim; ara esmorzar al bar d’un amic, ara un tomb pel Museu d’Història Natural. Avui, toca passejar per Ciutat Vella, sense cap més afany que contemplar el magnífic entramat de carrerons, façanes i places que la dibuixen. Tanmateix, una troballa inesperada em fa canviar de rumb. Per casualitat tope amb el CCCC -Centre de Cultura Contemporània del Carme-, un museu que fa un fum d’anys que no trepitge. A l’exterior s’hi pot veure el cartell d’una exposició temporal que em crida l’atenció: “València Capital Animal”. Òbviament, m’hi endinse. I quan sóc a punt d’entrar-hi, la dona de seguretat que controla l’entrada i eixida de visitants em fa una pregunta que desvia el meu interés inicial:

-A l’Espai de Telles, no?

Faig cara de no entendre res i la dona m’explica que hi ha una sala al museu per a xiquets de 0-3 anys. Encuriosit per aquesta inesperada “proposta” museística, atenc a les indicacions –“Al segon claustre, al final a la dreta”.– i m’hi vaig de dret, ignorant l’exposició “animal” que m’havia fet entrar al museu inicialment. El segon claustre de l’antic convent és una delícia; ni tan sols el recordava. Faig la volta a una de les cantonades i enfile el passadís. Finalment, una porta de fusta amb vidreres: hem arribat. Primera bona notícia: cal entrar sense sabates. Me les lleve gustosament i m’hi endinse amb el Marcel, encara a la motxilla. I, tot just obrir la porta, una nova sorpresa: sona, imperceptible, Satie. Encara perplex, allibere Marcel i faig un cop d’ull a l’espai. La fusta hi predomina. Una tarima de piràmides ocupa la meitat de l’espai per on els xiquets i les xiquetes repten i caminen agossaradament; també hi ha una zona de miralls on s’hi poden trobar peces de colors -òbviament de fusta- per fer construccions; i, encara a la tarima de fusta, hi ha un petit fragment de vidre amb llum blanca a terra on Marcel decideix iniciar la seua exploració. A més a més, fora de la tarima s’ha abilitat una paret on els infants poden moure geometries de colors imantades per fer les combinacions més insospitades. I tot, objectes, textures, formes i espai, disposat amb una harmonia indescriptible.

Estic absolutament descol·locat per la troballa tan excepcional que acabe de descobrir. La sorpresa és, sobretot, conceptual: un centre de cultura contemporània que es preocupa per la salut i el benestar dels infants més menuts; dels menuts que ni tan sols caminen. Un espai allunyat radicalment dels inefables parcs infantils; sense Disneys, ni Pocoyós ni Patrulles canines. Un espai lliure d’estridències amb els estímuls imprescindibles per activar la imaginació i la motricitat dels infants. Un espai on els pares i les mares observen i interactuen amb les criatures naturalment i pausada, tot convertint-se involuntàriament en una instal·lació contemporània: els visitants asomen el cap per la porta i miren embadalits l’espectacle de la vida. És una mena de somni urbà; un oasi a la ciutat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!