TocDeQueda

Unes eleccions autonòmiques mai no podran equiparar-se -ni electoralment ni conceptual- a un referèndum. La lògica dels plebiscits és totalment diferent a la lògica electoral perquè, entre d’altres coses, només hi ha dues opcions possibles -sense comptar l’abstenció i el vot en blanc o nul- que, a més a més, solen ser antagòniques. Així doncs, o estàs a favor d’allò que es sotmet a votació o hi estàs en contra. En canvi, a unes eleccions parlamentàries el ventall d’opcions és tan ample com partits s’hi presenten i, a més a més, la tria d’un partit o d’altre sovint està condicionada per diferents factors i circumstàncies. De fet, decidir el vot és molt més complex perquè hi ha partits que tenen moltes afinitats ideològiques i, per tant, decantar-se per una o altra opció és qüestió de matisos ben particulars.

Tanmateix, les eleccions catalanes de demà passat són, possiblement, l’exercici polític i “legal” que més s’aproxima a un referèndum. Després de la magnitud del conflicte polític que ha generat el “Procés” i els esdeveniments extraordinaris que s’han precipitat els darrers mesos, han de ser ben pocs els votants indiferents a la qüestió: o t’està bé la repressió física i política de l’Estat espanyol i dels partits que li donen suport -PSC, C’s i PP- o no t’està bé. O t’està bé això de “Una, Grande y Libre!” o no t’està bé. Em costa pensar en un individu que, després de totes les coses que han passat, puga abstreure’s de tot i decideixi el seu vot aliè a aquest element fonamental i omnipresent. La hipòtesi del dubte era possible durant les darreres eleccions: el 27 de setembre de 2015 ja existia una gran polarització pel que fa a les opcions independentistes i les que no ho eren. Ara bé, en aquell moment, els vots del PSC i, sobretot, de CSQP -més de 450.000- eren un misteri pel que fa a eixa qüestió: no podies computar-los ni com espanyolistes ni com independentistes. Dos anys després, però, el PSC s’ha significat d’una manera inequívoca i, per tant, tots i cadascun dels seus vots es podran comptar com un “NO” d’un hipotètic referèndum. Ningú no hauria de posar en dubte això a hores d’ara. Tanmateix, què en fem dels vots de Catalunya en Comú-Podem? És, possiblement, l’únic dubte que generaran els resultats del 21-D a l’hora d’interpretar-los en clau de referèndum encara que, precisament per aquesta indefinició, estic convençut que obtindran uns resultats gaire bé residuals.

Finalment, és evident que la qüestió del clima repressiu i violent que s’ha generat també és un condicionant a tenir present a l’hora de comparar un hipotètic referèndum amb unes eleccions “qualsevol”. És indubtable que l’aplicació de l’article 155 i totes les barbaritats que ha generat són un factor condicionant pel que fa a la votació. Evidentment, no estem al davant d’unes eleccions “normals” com tracten de presentar els partits espanyolistes. Tanmateix, desconeixem quin “efecte” sobre l’electorat acabaran tenint. Tancar candidats a la pressó beneficia les forces independentistes o reforça els unionistes? I la prohibició dels llaços grocs? És propaganda indirecta o una demostració de força? Qualsevol predicció és paper mullat. Així doncs, no podem saber com afectarà tot plegat envers els resultats del quasireferèndum de dijous. En tot cas, aquest clima enrarit i belicós no pot servir d’excusa als independentistes per dubtar dels resultats plebiscitaris d’aquestes eleccions; ans al contrari: les equipara encara més a un referèndum. O és que algú pensa que en un hipotètic referèndum legal i pactat amb l’Estat espanyol, l’actitud del govern i dels partits espanyolistes haguès estat diferent?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!