TocDeQueda

Pensaments, anècdotes i paraules aproximades

29 d'agost de 2017
5 comentaris

Matar i morir a sang freda

Sempre que ocorre un fet de gran transcendència social i mediàtica -com els atemptats a Catalunya de la setmana passada- m’envaeix una mena de paràlisi escriptora: hi ha una allau d’informació i d’opinió tan desmesurada que tinc el sentiment de no poder aportar res novedós, d’una certa vàlua. L’estrépid dels mitjans de comunicació i la simultaneïtat informativa que permeten les xarxes socials anul·len la meua capacitat d’anàlisi -ja, per defecte, bastant limitada- i m’assola un sentiment una mica frustrant: ja està tot dit. Tothom ha espavilat per dir la seva i, per tant, dir la “meva” no és més que repetir-me.

Tanmateix, un cop passa la bogeria informativa, m’ocorre una mica el contrari: analitze el camp de batalla “mediàtic” i detecte aspectes de la tragèdia que no s’han destacat i que, des del meu punt de vista, tenen una certa rellevància. Una d’aquestes sorprenents omissions -tan sols he vist un parell de notícies que ho destacaven- és la naturalitat i, fins i tot, l’entusiasme amb que la societat ha seguit -pràcticament en directe- la persecució i l’execució de diversos terroristes per part dels Mossos d’Esquadra. “Al suelo! Al suelo! PAM, PAM, PAM!”. I tan tranquils, com si fora una pel·lícula més. No discutiré l’actuació policial: tractant-se de terroristes suïcides que poden explotar en qualsevol moment, entenc que la seguretat dels agents limita dramàticament el marge d’intervenció. Insisteix, però: allò que em sembla alarmant és la naturalitat amb que la gent assumeix i se n’alegra d’un fet tan rematadament greu. Des d’un punt de vista sociològic té unes implicacions ben fosques.

Ara bé, si haguès de triar un fet que ha passat completament desapercebut i que em sembla extraordinàriment inquietant no dubtaria en destacar el “modus operandi” dels terroristes, especialment de Younes Abouyaaqoub, autor material dels atropellaments a les Rambles de Barcelona i de l’assassinat del cooperant Pau Pérez. No cal dir que cometre un atemptat i matar gent que passetja pel carrer és, racionalment parlant, ben difícil d’explicar i d’entendre, sobretot si qui executa els assassinats és un jove de vint-i-dos anys que ha estudiat secundària a Ripoll i que s’havia integrat a la societat catalana raonablement bé, lluny d’ambients marginals, violents o d’exclussió mitjanament greus. Tanmateix, si entendre això és difícil, assimilar que un jove d’aquestes característiques puga matar algú a ganivetades se’m fa del tot impossible. Una cosa és activar un cinturó d’explosius: l’acció és instantània i no demana de cap esforç, més enllà de prémer el botó. No hi ha marxa enrere i no percebràs absolutament res. Una arma de foc o una bomba per control remot també atenuen l’impacte de l’acció de matar sobre l’assassí, que s’ho mira des de certa distància i executa l’acció sense “embrutar-se” i instantàniament, per bé que el resultat és idènticament macabre. Una cosa de ben diferent, però, és matar algú amb un ganivet: el gest, la resistència, els crits, la sang, el patiment… No deu ser gens fàcil, ni fisicament ni conceptual. Quina mena de pensaments poden impulsar una persona a fer això envers una altra que ni coneix ni li ha fet absolutament res? L’imam de Ripoll havia inculcat als joves magrevins la ràbia i l’odi envers els “infidels” però m’és del tot impossible assumir que, amb paraules i consignes religioses, hom puga empènyer algú a matar gent anònima i qualsevol amb les pròpies mans. Podria entendre aquesta brutalitat animal en el cas d’una persona embogida transitòriament a causa d’haver-li mort violentament la mare o violat la germana; també d’un individu que estiguès fora de sí a causa de l’alcohol o d’alguna mena de transtorn psicòtic. Però cap droga ni crim ni transtorn excusen Younes de la brutalitat comesa. I, doncs? Com és possible? Què o qui l’ha abocat a la barbàrie? D’on ha tret tan d’odi? Què l’ha empès a cometre una acció tan extremadament violenta? Ni filòsofs, ni antropòlegs, ni experts en terrorisme… No em servirà cap explicació. Mai no ho podré entendre.

  1. Es pot estar d’acord amb l’article o quasi bé gens. Però per establir un debat o simplement un comentari a qui inicia aquest debat, considero que s’hauria de saber qui és aquesta persona. Jo no he pogut saber qui és, com si fos un article anònim. A l’hora d’escriure un comentari apareix una prova (en castellà) per tal de saber, si qui l’escriu no és un robot i se li demana a més, nom i correu electrònic; però no hi ha cap indici que qui ha escrit l’article no sigui d’un robot, i no em serveix que es digui que és d’un col·lectiu.

  2. Mai no he amagat la meua identitat, malgrat que no hi figura al nom del bloc: em sembla poc original. Llegint algunes de les entrades i dels comentaris hagueres trobat fàcilment el meu nom, cognoms i, fins i tot, alguna fotografia. En tot cas, ací em tens: sóc en Didac Botella, únic responsable d’aquest bloc i dels textos que s’hi poden llegir. Ara, ja pots escriure allò que t’ha suggerit l’escrit. Ho llegiré amb molta atenció.

  3. Els mossos d’esquadra de ben segur que no estarien gaire tranquils. Recordem que un d’aquells criminals acabaven de matar a una senyora. I a sang freda.

    De ben segur que vostè, i ja posats, la senyora Eulàlia Reguan i tota la seva patuleia, haguessin actuat d’una altra manera més justa i eqüànime…

    Atentament

  4. Benvolgut Riudoms:
    Mira que ho dic ben clar: “No discutiré l’actuació dels Mossos”. És a dir, l’entenc com una actuació necessària i mesurada, tenint en compte l’extraordinareïtat de la situació que es va crear. Quina frase o paraula li ha fet pensar que jo -no sé perquè inclou a la senyora Regual- haguès actuat d’una manera més eqüànime? No cal que la cerqui perquè no la trobarà.

    D’altra banda, em sembla perfectament compatible destacar l’actuació dels Mossos i, alhora, indicar que un fet tan greu com abatre a trets persones a peu de carrer -per molt que siguen terroristes- ha estat tractat d’una manera molt frívola per part d’alguns mitjans i moltes persones, talment com si es tractés d’un espectacle més.

    Atentament,

    Didac

  5. Sr. Didac:
    Disculpi si el meu anterior comentari li ha molestat. Té tota la raó en dir que no he entés prou bé el seu escrit.
    L’actuació “més justa i eqüànime” anava per unes declaracions que la sra. Reguant va fer a La Sexta el mateix dissabte, després de les manifestacions, respecte a que va possar en dubte l’actuació dels mossos a l’hora de disparar. Perdoni per haver-lo inclós també en aquests comentaris.
    Sembla ser que molts poders voldrien que la gent visqués en un espectacle, per un consum massiu.

    Atentament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!