TocDeQueda

L’any 2009, recomanat pel meu amic Xavi Sarrià, vaig participar en una publicació de la Universitat de València que pretenia esbrinar què pensava la nostra generació -nascuts a la dècada dels 70- sobre la situació política, social i lingüística del nostre País. Amb el nom Ara, País Valencià: Reflexions i experiències de la generació que ve, Jordi Muñoz -editor i “pare” del projecte- li donava continuïtat a la petita col·lecció “Quaderns d’Orientació Valencianista”, que també havia publicat un recull d’articles escrits per la generació anterior, la dels nostres pares i mares, nascuts als anys 40 i 50 del segle XX. Amb l’objectiu de fer una “radiografia” tan completa com fos possible d’allò que pensava la primera generació nascuda i crescuda en democràcia, Jordi -que també en forma part- es va posar en contacte amb coneguts i amics d’una gran diversitat d’àmbits -professors, científics, periodistes, enginyers, músics…- per tal d’atorgar-li al recull una perspectiva ben ampla i rica en matissos. Jo, vaig tenir l’honor de “representar” el col·lectiu de mestres d’escola i, per aquest motiu, em vaig deixar la pell en la missió d’escriure un text interessant i original, que fera justícia a la gran feina que es fa a les escoles d’Infantil i Primària del nostre País.

Aquest estiu, Jordi Muñoz ha tornat a l’atac i ens ha proposat de fer un nou volum amb noves reflexions. Hi he acceptat gustosament, per bé que encara no he trobat una idea mínimament interessant per endinsar-m’hi. Tot amb tot, la nova proposta m’ha fet rellegir el text que vaig escriure i he de reconèixer que m’ha sorprès: em sembla un text notable i amb aura de premonició: els i les mestres d’aquest País han estat còmplices necessaris del canvi polític que va viure el País Valencià ara fa un any. Sé que fa una mica lleig que u mateix es tire floretes però, de la mateixa manera que reconec sense embuts escrits fallits i sense massa interès -en aquest bloc n’hi ha uns quants-, també reconec articles i paraules de mèrit com La paradoxa d’Erich From. Ara, sis anys després, supose que els drets d’autor ja han expirat… Així doncs, si teniu curiositat per l’escrit, no cal que compreu el llibre: podeu llegir-lo seguidament.

LA PARADOXA D’ERICH FROMM

Abans de començar les vacances d’estiu, tinc el costum de fer un cop d’ull pels prestatges de casa; sovint, amagats a la cambra de la mare o de les meues germanes, trobe llibres insospitats que acaben formant part dels meus viatges: puc voltar pel món completament sol però necessite la companyia d’un llibre. 1984, l’obra mestra de Geroge Orwell, n’és un bon exemple d’aquestes troballes inesperades. Fou l’estiu de 2002. L’havia llegit feia un parell d’anys però no vaig dubtar en agafar-lo, seduït pel repte i l’emoció de llegir-lo, aquest cop, sense cap interlocutor: era una edició americana de principis dels anys vuitanta en versió original. Les paraules d’Orwell, les seues exactes paraules, m’acompanyaren al llarg de tot l’estiu. Endinsar-m’hi novament fou encara més apassionant, per la puresa de lectura que permet l’obra original i pel fet de refrescar conceptes tant perversos i vigents: Big Brother –Gran Germà–, doublethink –doblepensa–, Newspeak –Novoparla–… La funesta evolució de  la societat i l’ésser humà que Orwell va predir i descriure amb tanta precisió i mestria, cada vegada és més a prop. El llibre però, més enllà del plaer de llegir-lo, em reservava una sorpresa excepcional: les últimes pàgines incloïen un epíleg d’Erich Fromm. Vaig quedar corprès d’unes paraules finals tant lúcides i tenebroses.

La reflexió del filòsof alemany no es limitava a evidenciar les similituds cada vegada més explícites entre la societat que Orwell va imaginar i la realitat –l’epíleg fou escrit l’any 1961–. Eixa idea, malgrat que l’exposa d’una manera brillant, no m’hagués consternat per ella sola: és fàcilment deduïble només d’observar el món actual. Allò que realment m’impactà fou la paradoxa –en clau literària– que hi plantejava, tot contraposant el pessimisme social de la seua època envers l’eufòria optimista dels segles anteriors pel que fa al progrés de la Humanitat. Resumidament: si des del s. XVII, l’avantguarda literària, amb obres com ara Utopia –More–, Christianopolis –Andreae– o Looking Backward –Bellamy– s’havia caracteritzat per l’exaltació del progrés tecnològic i la creença que l’home seria capaç de controlar la natura i construir una societat perfecta, a partir del s. XX, especialment després de la I Guerra Mundial, obres com Brave New World –Huxley–, We –Zamyatin–, The Time Machine –Wells– o la mateixa 1984, descriuen un futur desolador on, precisament, el desenvolupament tecnològic ha estat la causa de la denigració humana.

Aquest canvi és, des d’un punt de vista històric, d’allò més paradoxal: l’home, al començament de l’era industrial, quan tècnicament no podia produir aliments per a tota la població mundial, quan hi havia motius econòmics per justificar l’esclavitud, la guerra o l’explotació… confiava en el progrés tecnològic per resoldre aquests problemes; és a dir, era ple d’esperança. Quatre-cents anys després, quan tècnicament l’home pot produir suficients aliments per a tothom; quan la guerra és innecessària perquè el progrés tecnològic pot proveir qualsevol país de més benestar que no pas una conquesta territorial; quan el món està immers en un procés d’unificació global…; és a dir, quan tècnicament és possible d’assolir allò que tant hem anhelat durant segles, comencem a perdre l’esperança.[1]

Talment com una imatge suggerent que s’incrusta a la memòria, aquesta idea m’ha perseguit des de llavors i, sovint, rebrota d’una manera sobtada al bell mig d’una conversa o d’un pensament. Com ara fa un mes, quan em van proposar de participar en aquest projecte. Tot just després de parlar amb Xavi Sarrià –ell fou qui m’implicà en aquesta història– vaig iniciar la tasca més feixuga: cercar un argument consistent, d’una mínima solvència i originalitat, que estructurés la meua opinió sense avorrir al personal. Tractant-se de l’eterna temàtica del “progressisme” valencià –a saber: analitzar la situació actual de la llengua i del País i fer-ne un pronòstic de futur–, això de “no avorrir” era un objectiu ben ambiciós –per no dir inassolible–. Tanmateix, la recerca fou inexplicablement veloç i, encara no feia uns minuts de la trucada de Xavi, que ja havia decidit com anava a tractar d’evitar l’ensopiment dels hipotètics lectors, amb el permís d’Erich Fromm.

Un cop vaig començar a pensar què escriure, la paradoxa se’m va aparèixer novament, tot advertint un cert paral·lelisme en clau valenciana. Malgrat les diferències que hom hi puga trobar, la hipòtesi és clara: durant la Transició –i després de quaranta anys de dictadura–, quan la nostra llengua estava absolutament sentenciada i el País Valencià no era més que un concepte fusterià; quan el sistema educatiu era infestat de mestres franquistes i l’ensenyament en valencià era més que una utopia; quan la castellanització de la societat semblava un fet consumat i absolutament irreversible; quan els grups feixistes amenaçaven la convivència i la democràcia amb bombes i atemptats; és a dir, quan “tècnicament” –siguem honestos–, tot semblava perdut, hi havia esperança: es podia ensumar l’emoció i l’afany de la gent pel que fa a la recuperació nacional i lingüística. Una bona mostra d’això foren les multitudinàries manifestacions d’aquella època –de caràcter marcadament nacionalista–, les mobilitzacions de tota mena que omplien els carrers de senyeres i proclames revolucionàries, i l’elecció de Josep Lluís Albinyana com a President del Consell Preautonòmic del País Valencià en 1978, que apostava decididament pel valencianisme polític i la unitat de la llengua. Tanmateix, trenta anys després de tot allò, quan existeix un marc legal –Constitució, Estatut, LUEV…–, que reconeix la cooficialitat de la nostra llengua i l’obligació d’ensenyar-la i aprendre-la; quan hem recuperat totes les nostres institucions històriques; quan s’exigeix el requisit lingüístic a tot el professorat i la pràctica totalitat dels mestres parlen i escriuen correctament la nostra llengua; quan disposem de tota mena de recursos –editorials, ràdios, televisions, associacions…– per normalitzar i dignificar la “consciència” valenciana…; és a dir, quan “tècnicament” és possible assolir allò que hem anhelat durant tots aquests anys, comencem a perdre l’esperança. Per què?

Els motius d’aquesta insòlita frustració són ben evidents. En primer lloc, els resultats electorals dels últims anys: ens agrade o no, la societat valenciana, elecció rere elecció, ha consolidat en el poder un partit polític –PP– que renega de la nostra història i maltracta el valencià amb un cinisme maquiavèl·lic: diu defensar-lo i el fa desaparèixer paulatinament de totes les institucions i àmbits socials. En aquest sentit, la presència purament testimonial de la nostra llengua als comerços, al cinema, a la ràdio, a la televisió… l’han convertida en una llengua socialment invisible, tot reforçant la idea que el valencià és una cosa inútil que no cal aprendre. Per al PP i, malauradament, també per a un sector important del PSPV, la nostra llengua no és més que un destorb: si pogueren, se la traurien del damunt ràpidament –bé que s’hi han esforçat per aconseguir-ho els darrers anys–. Allò més greu és que als “socialistes” valencians sembla que, d’uns anys ençà, tampoc no els fa cap gràcia la paraula “país” i tracten d’amagar-la tant com poden –quan no eliminar-la de les sigles del partit–. Tot amb tot, en aquesta conxorxa per esborrar-nos del mapa, els mitjans de comunicació –amb Canal 9 al capdavant– hi tenen un paper destacat: són els encarregats d’amplificar i transmetre aquest desprestigi –per omissió o per menyspreu–, tot “perfumant” el nostre imaginari col·lectiu amb el ferum d’una pregunta retòrica tan demolidora com eloqüent: Per a què aprendre una llengua que no val per a res? Si el president de la Generalitat mai no la fa servir, quin immigrant s’esforçarà per fer-ho? Si els nostres màxims representants no es creuen el País, qui se l’ha de creure? Des d’un punt de vista polític –i, per tant, social–, el panorama és certament desolador. Però no és fàcil desfer-se d’una llengua –ni d’allò que simbolitza– i, menys encara, dels parlants que se l’estimen: alguna cosa no han sabut fer bé. I, com a mestre de l’escola pública, tinc motius per a l’esperança.

L’adversitat existeix; no cal dir-ho. Però també els recursos per fer-hi front, malgrat les nefastes polítiques educatives del nostre govern. Un cop d’ull a la realitat escolar ens ha de permetre mirar el futur amb optimisme; si més no, amb tant d’optimisme com ho van fer els nostres pares, ara fa trenta anys. És una fal·làcia ridícula pensar que estem pitjor; ans al contrari: la situació és, des del meu punt de vista, encoratjadora. Heus ací el constant increment de les “línies”: poc a poc, s’escampen per tot el territori, permetent l’escolarització en valencià de la gran majoria d’alumnes d’Infantil i Primària que ho demanen –més de 196.000 alumnes escolaritzats en programes d’ensenyament en valencià durant el curs 07-08–[2]. Heus ací la força dels sindicats majoritaris –STEPV, UGT-PV, CCOO-PV– i l’empenta de la Plataforma per l’Ensenyament Públic, que lluiten per una educació de qualitat i en valencià. Heus ací les universitats valencianes –amb la UV al capdavant– que promouen la formació de tota mena de professionals de l’educació en la nostra llengua. Heus ací Escola Valenciana, una organització capaç de congregar a més de 200.000 persones amb el fenomen de les Trobades d’Escoles en Valencià, una festa cada vegada més arrelada a totes les nostres comarques. Heus ací les xifres del premi Sambori –un altre “invent” d’Escola Valenciana–: més de cinquanta mil obres presentades, mig miler d’escoles i instituts participants, vora tres mil mestres implicats en l’organització… És a dir, el certamen de literatura infantil més important d’Europa. I és en català. I és fa al País Valencià. Tot plegat, sembla un miracle, vist el depriment panorama social que ens envolta: la vitalitat del sistema educatiu valencià no és pot explicar de cap altra manera. Un miracle però, que no res té a veure amb cap divinitat: parle dels mestres d’aquest País i del seu incansable i anònim treball. Eixe és el vertader miracle. Tanmateix, potser algú dirà que els “altres” en són més. No n’estic convençut. En tot cas però, allò que tinc clar és que un dels nostres val per quatre dels “seus”.

Des de la més absoluta modèstia: som nosaltres, els mestres i les mestres del present, qui tenim les claus del futur; perquè som nosaltres qui educarem els xiquets i les xiquetes de les pròximes generacions; som nosaltres qui els farem conèixer i estimar la llengua que parlen i la terra on viuen. I seran ells, de la nostra mà, qui finalment resoldran la paradoxa, tot capgirant, amb la força de les seues paraules, el miratge pessimista de la nostra realitat per convèncer tothom que l’ara i el demà són nostres.

Dídac Botella i Mestres

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!