TocDeQueda

Creue la Gran Via Germanies de València. Cerque el carrer Dénia, al barri de Russafa, on hi visc actualment. És un itinerari quotidià, pràcticament diari. M’ature al bell mig de la via, en una mena d’illa que separa les dues direccions. Espere pacient l’homenet verd del semàfor, envoltat per un eixam furiòs de cotxes que, obedients, s’aturen en veure la llum roja. Continue el meu camí. Pense en el dinar. No em complicaré: amanida, un poc de formatge, una mica de fuet, pa torrat, fruita. Al meu davant, l’escenari urbà habitual: la bardissa, el carril bici a un costat de la vorera i el caixer automàtic de “laCaixa”, a la cantonada, on hi he tret diners tantes i tantes vegades. Sense aturar-me i per pura inèrcia, mire la porta del caixer i un nou cartell que hi han enganxat. I tot -la presa, el soroll, el meu caminar, la idea del dinar…- s’aturen d’una manera sobtada. No ho puc creure. Al cartell s’hi pot llegir: “Aquí tienes tu hogar”. S’ha de ser molt cínic. Òbviament, al migdia no hi és però en aquest caixer, des de fa més de dos anys, hi dorm un captaire. Pense en el director de l’oficina. Hi haurà pensat…? I tan que hi haurà pensat! Ell, millor que ningú, és coneixedor del que passa al seu caixer. I, malgrat tot, no ha tingut cap problema en convertir l’entrada de la seua oficina en una vinyeta d’humor negre; en un acudit visual d’allò més cínic. Al dia següent, ben d’hora, m’acoste al caixer i, efectivament, l’home encara hi dorm. Faig una fotografia. Pense: escriuré alguna cosa. És poc; és no res. Què aporten aquestes paraules? De quina manera ajuden l’home? De cap manera. Tampoc m’ajuden a mi: em sent igualment culpable. Però tampoc no em lleva la son. Som immunes a les barbaritats que presenciem quotidianament. A les de la televisió i a les que veiem amb els nostres mateixos ulls. De què som fets els humans? Les injustícies ens indignen i ens fan sentir malament. Aquest sentiment, però, apareix i s’esvaeix pràcticament al mateix temps. En tot cas, el director d’aquesta oficina de “laCaixa” està tres o quatre esgraons més amunt en l’escala de cinisme que la resta perquè, a més a més de no fer res per ajudar, se’n riu de la desgràcia i la pobresa dels demés. Potser, malgrat la seua dissort, el captaire no ha perdut completament el sentit de l’humor i, cada vegada que obre la porta del caixer i llig el cartell, pensa: “Home, gràcies!”. És la seua petita venjança; el meu petit consol.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!