TocDeQueda

L’absurda polèmica sobre l’accent de “València” que hem viscut les darreres setmanes ha generat una certa polseguera mediàtica al País Valencià. Sense anar més lluny, la vicepresidenta Mónica Oltra, aprofitant l’avinentesa, ha recordat -amb un numeret marca de la casa- que el seu nom és en castellà -“Mónica”- i que, per tant, porta l’accent tancat; curiosament la mateixa inclinació “accentual” que reclamen els secessionistes per a “Valéncia”. Res a dir pel que fa a la seua reivindicació personal: per mi, com si vol que ens adrecem a ella usant “Monique”  o “Моника”: hi té tot el dret. Tanmateix, fer coincidir eixa rampellada sobre el seu nom en plena polèmica sobre l’accent de València em sembla molt poc oportú, sobretot perquè això d’escriure “Valéncia” amb accent tancat fou un dels emblemes més iconogràfics i potents del moviment “blaver” a la ciutat.

En tot cas, la revifada que ha sofert aquesta polèmica, m’ha permés de recordar una conversa que vaig tenir fa una bona pila d’anys amb un amic de l’ànima. Al bell mig d’un sopar d’antics companys d’escola, Àlvar encetà un debat al voltant d’aquesta qüestió, tot dient que això de l’accent tancat no li semblava una cosa tan greu, entre d’altres coses perquè, realment, ningú no pronunciava el nom de València obrint la “e”. Després de qüestionar aquesta afirmació -hi ha molta gent al País Valencià i a Catalunya que sí que ho fa- li vaig dir que, seguint el mateix criteri fonètic, hauríem d’escriure el nom de la nostra ciutat amb una “B” enorme, car ja ningú no pronuncia el so fricatiu de la “V”. Davant d’aquesta proposta, Àlvar m’espetà ràpidament i entre rialles: “Això no, Didac! Això sí que no!”. El meu amic no es va poder defensar ni amb el recurrent “Això no és el mateix!” perqué sabia molt bé que sí que era el mateix i el debat s’acabà tan ràpidament com havia començat.

La llengua catalana té, com totes les llengües, un seguit de normes fonètiques i morfosintàctiques que l’ordenen i li atorguen una certa cohesió. Una d’elles fa referència a l’accentuació de les paraules esdrúixoles i diu que, en cas que les vocals accentuades siguen “e” o “o”, la pronúncia serà oberta, llevat d’algunes excepcions, com ara, Dénia, fórmula o església. València, evidentment, no és una d’eixes excepcions, per molt que un gran nombre dels seus habitants pronuncie la “e” tancada. Tot amb tot, si algú vol reclamar l’accent tancat de València per qüestions fonètiques hauria de ser conseqüent i, talment com li vaig dir al meu estimat Àlvar, reclamar també la “B” com a inicial de la ciutat i, per tant, reivindicar el nom de “Baléncia”. O, millor encara, “Balénsia”, amb “s”, perquè davant de consonant, la “s” sempre es sorda i, per tant, no ens cal la “c” per a res. Fa mal als ulls però, si hem de ser fidels a la parla, hem de ser-ho fins a les últimes conseqüències. En tot cas, abans d’arruïnar el nom de la nostra ciutat, jo proposaria de tornar enrere uns quants segles i recuperar el topònim àrab: Balansiya. És un nom bonic, que combina història i actualitat i, a més a més, gaudiria del vist-i-plau dels secessionistes perquè té una “y” i eixa lletra sempre els ha posat molt calents.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!