TocDeQueda
Pensaments, anècdotes i paraules aproximades
M’he llevat d’hora, cap a les 4:00am, després de comprobar que era del tot impossible recuperar la son. El motiu d’aquest insomni és clar: avui, encete una nova etapa professional. Després de quinze anys a les aules de primària, canvie l’escola per la Universitat; els nanos pels adults; el pati per la cafeteria. Tanmateix, no ha estat una decisió senzilla perquè, entre d’altres coses, he hagut de decidir entre l’escola i la facultat; o, millor encara, entre un bon sou i un sou totalment precari. Sí: econòmicament parlant, no és cap negoci… La plaça d’associat que vaig guanyar per concurs públic a l’octubre i, sobretot, l’horari docent que se li ha acabat assignant, era incompatible amb el meu horari a l’escola. El dilema estava servit. En un primer moment ho vaig veure molt clar: havia decidit de demanar-me un permís per interés particular durant el temps que durava el meu contracte a la Universitat de València -31 d’agost de 2016-. Malgrat tot, després de mil i una gestions a Conselleria, vaig haver de desistir: és una “irregularitat administrativa greu” que podria implicar la suspensió temporal de feina i sou, segons que m’assegurà la Cap del Departament de Règim Jurídic de Personal Docent de Conselleria, llei en mà. Pot ser l’error fou preguntar perquè tinc coneixença de molts mestres i professors de secundària que estan en eixa situació. En tot cas, l’única opció “legal” -no exempta d’entrebancs, aquest cop per part de la Universitat- era l’excedència per bé que demanava un gest de certa heroïcitat econòmica: he d’estar, com a mínim, dos anys fora de l’escola. Així doncs, després de rumiar-ho i demanar consell a molta gent vaig decidir de fer el bot al buit: des del 7 de gener estic “exempt” d’escola… i de nòmina! Però content i convençut d’haver fet una bona tria: no podia deixar escapar una experiència tan emocionant.
En poc menys d’una hora, estaré agafant el tren cap a Ontinyent: l’horari em deparava una altra sorpresa… Una de les assignatures que faré a la Facultat de Magisteri l’he de fer al campus que té la UV a la capital de la Vall d’Albaida. Per a mi, malgrat les evidents molèsties logístiques, és també un motiu d’alegria: torne a la comarca que em va acollir i formar com a mestre durant set inoblidables anys de la meua vida. És una manera de recuperar un vincle que, d’altra banda, no he trencat mai des que vaig tornar a València, ara fa tres anys. Quines giravoltes que fa la vida…
Mestre de futurs mestres… Per a una persona que s’estima l’escola i l’educació, no pot haver un repte més gran. Per això, he viscut amb cert vertigen aquestes tres setmanes de preparació. És una responsabilitat enorme que em genera molts dubtes, entre d’altres coses perquè -última sorpresa de la plaça d’associat- totes les assignatures que he de fer són del Grau de Mestre d’Infantil no de Primària. Òbviament, estan relacionades amb la meua àrea -Educació Física- però tinc molta menys experiència docent en aquestes primeres edats. Malgrat tot, com deia adès, l’emoció venç als dubtes i la inseguretat: siga com siga -d’això n’estic del tot segur- aquest nou repte que avui tot just comença, serà una experiència inoblidable.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola Dídac!!! Enhorabona per aquesta faceta professional que encetes, n’estic segura que anirà d’allò més bé! Quina sort que tenen els alumnes de Magisteri de la meva zona de comptar amb un professional com tu. Contagia’ls tota la màgia d’aquesta professió i la passió amb que la vius.
Disfruta moltíssim l’experiència 😉
Una forta abraçada!!!
Moltes gràcies pels ànims i les paraules! Sí: ha estat un dia molt intens! La classe a Ontinyent ha estat molt emotiva. Tornar a la Vall d’Albaida és sempre una alegria. A València, la cosa és una mica diferent ja que les assignatures són compartides amb dos mestres més. De moment, tot molt bé. Però m’esperen uns mesos de molta feina. Espere estar a l’altura!
Fins aviat!
Didac
Investigant per internet, he descubert aquest bloc teu, no saps el que ha significat trobar açò després de més de 6 anys que vas ser professor meu, i em plena d’alegria saber que tornes a la nostra terreta. Disfruta de la nova experiencia que segur que serà molt gran. Fa 9 anys et vaig coneixer i vaig tindre el plaer de tindret com a professor al Covalta, i el més important, que em feres despertar el interés per el teatre, sempre et seré agraïda per descubrir-me aquest món. Enveja tinc dels alumnes universitaris que puguen aprendre gràcies a tu. Seguix igual de fantastic i amb eixes idees tant extrovertides de sempre!
Una alumna que mai deixarà de ser-ho. Una forta abraçada
Benvolguda Alicia:
Quina sorpresa trobar el teu missatge! És una alegria saber que t’enrecordes de mi i, sobretot, saber que els muntatges de teatre que vaig fer amb vosaltres et van fer descobrir l’interés pel teatre. Què potser estàs estudiant art dramàtic? Seria fantàstic! Per cert, pensant pensant he recordat que tu vas interpretar molts papers amb mi, eh! De fet, fores una de les actrius de 5è de “l’Illa del… Teatre!” (juntament amb Mar i Carolina). I també de “Quin malson d’excursió!”. I de molts gags nadalencs! Mira que ens ho passàvem bé, eh! Jo també, no t’ho penses! Que escrivint i dirigint les obres m’ho passava de categoria, encara que, de vegades, cridava un poc, eh! 🙂
Una abraçada ben forta, guapíssima! I molts records!