TocDeQueda

Pensaments, anècdotes i paraules aproximades

3 de maig de 2015
0 comentaris

“Aleshores” què, Rus?

Una de les poques alegries que, en la meua opinió, ens està deparant aquesta llarga i criminal crisi és el fet de veure com un munt dirigents i càrrecs públics que es pensaven per damunt del Bé i del Mal s’han vist, de cop i volta, obligats a dimitir o abandonar el seu lloc de poder amb la cua entre les cames. De la nit al matí, la seua aura d’intocables s’ha esvaït i s’han trobat indefensos i vulnerables davant d’un jutge, defenestrats i traïts sovint pels seus mateixos companys de partit. Els casos de Luis Bárcenas, Jaume Matas o Rodrigo Rato són paradigmàtics : sembla que la frase castellana “Quién te ha visto y quién te vé! ” els va que ni pintada. Òbviament, els valencians no som aliens a aquest fenomen -de fet, som una referència mundial- i tenim noms “il·lustres” que -qui ho anava a dir fa només un parell d’anys!- han caigut en desgràcia: Carlos Fabra, Francisco Camps, Juan Cotino, Milagrosa Martínez, Juan José Ripoll… Primeríssimes espasses del PP valencià que estan imputades en diferents cassos de corrupció i que, als quals, el Partit Popular espanyol ha girat l’esquena, tractant de desmarcar-se’n d’una manera barroera i cínica, com si la cosa no anès amb ells, com si foren regidors qualssevol d’un poblet diminut d’una comarca deshabitada.

La llista de celebritats polítiques valencianes que han caigut del cavall de prepotència i arrogància des d’on cavalcaven la ruïna i el menyspreu econòmic i cultural en que han enfonsat el País Valencià és molt llarga. Ara bé, la “morrada” política més celebrada serà, sense cap mena de dubtes, la que s’acaba de conèixer, encara no fa un dia : el PP ha suspès de militància a Alfonso Rus, president del PP de València, batlle de Xàtiva i Il·lustríssim president de la Diputació de València. Veure per creure! El “totpoderòs” cacic de la Costera, suspès de militància pel seu partit, per aquells qui tan l’han defensat i tan l’han expremut electoralment. Rus era la punta de llança, l’home fort del partit a València. Era l’encarregat d’arengar la gent amb els seus discursos incendiaris, on insultava amb impunitat l’oposició, la premsa, els mestres, els discapacitats o qui li vinguera de gust, davant la mirada i les rialles còmplices de la plana major del PP. I ara, de cop i volta, se’ls ha trencat la titella i, evidentment, volen desfer-se d’ella. Com era d’esperar, Rus ha esclatat en ira denunciant un complot intern i avisant al PP que no deixarà ni la batllia de Xàtiva ni el seu càrrec de president de la Diputació. Mentrestant, la gent normal i respectuosa d’aquest País s’ho mira expectant, gaudint de l’espectacle que, de ben segur, no ha fet més que començar. I molts docents recordem ara aquell míting denigrant on va dir que els mestres i professors que deien “aleshores” i “gairebé” eren uns “gilipolles” i “calia rematar-los”. Ja em disculpareu però m’omple de goig veure Rus amb la merda fins al coll i abandonat pel seu partit. “Aleshores” què, Rus? On estan els teus amics ara? “Gairebé” no te’n queda ni un! Ja ho he dit : no amague l’enorme alegria que m’ha generat la notícia. Però la satisfacció no prové de la venjança ni de la rancúnia. Allò que li està passant a Rus i a la resta gentussa del PP té un altre nom: justícia poètica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!