TocDeQueda

Pensaments, anècdotes i paraules aproximades

10 d'abril de 2015
1 comentari

Un viatge diferent…

Mira si he corregut terres… fa la prodigiosa veu de Pep Gimeno cada vegada que enceta els versos de la Malaguenya de Barxeta. També jo em sent afortunat d’haver corregut terres : per mi, viatjar és una necessitat. A punt de complir mitja vida -pense que és prudent i raonable fer un càlcul vital de 80 anys-, he vist i he trepitjat indrets ben diversos de quatre continents, per bé que Oceania encara se’m resisteix. He viatjat d’incomptables maneres : tot sol, en parella, amb amics, en gran grup… I he usat tots els mitjans i habitacles imaginables durant els meus viatges : he dormit al ras; he anat en bicicleta; he usat l’avió; hem ocupat una casa; m’he mogut en autoestop; he llogat un apartament… I, tanmateix, ahir vaig tornar d’un viatge diferent; una experiència que mai no havia viscut.

cerdeña2015-56

A Sardenya hi vaig estar ara fa deu anys amb uns amics. Partírem de l’Alguer i hi tornàrem al cap de vint dies, després d’haver fet la volta a l’illa en bicicleta. Fou, no cal dir-ho, un viatge fantàstic. Tanmateix, el meu retorn a l’illa ha estat un viatge totalment diferent; talment com si mai no hi haguera estat. Hi hem anat en família, amb l’àvia, ties, nebodes… i la meva condició de tio m’ha fet viure el viatge des d’un punt de vista absolutament novedós : per primer cop he sentit com el protagonisme del viatge es desplaçava del meu “jo”. D’alguna manera, ja no és el teu viatge sinó el viatge dels menuts : tot gira al seu voltant. Els desplaçaments, les activitats, els àpats, la nit… Sense voler-ho, d’una manera involuntària, els infants es converteixen en l’epicentre del viatge, l’origen i el final d’aquest. I la resta, som mera comparsa que gaudeix de veure gaudir als menuts. Supose que el meu “descobriment” farà pixar de riure a qualsevol pare o mare per evident i obvi però, si mai no t’hi has vist, és difícil d’entendre fins a quin punt els infants capgiren de dalt a baix la perspectiva d’un viatge.

PENTAX DIGITAL CAMERA

Maria, Laia i Mireia són les perles sobre les quals ha orbitat la nostra petita odissea per terres sardes. Han viatjat en vaixell i han dormit en camarot; han admirat la Cova de Neptú, una impressionant cavitat plena d’estalactites i estalagmites a peu de penyasegat, on s’endinsa l’aigua del mar; han caminat pels carrers de la preciosa vila de l’Alguer; han visitat una torre de guaita abandonada, després de seguir les fites d’una senda de muntanya… I han plorat; i han rist; i s’han enfadat; i han fet les paus… I han jugat a pirates; i han dibuixat amb colors; i han cantat amb Dani Miquel al cotxe… Tot això i molt més ha estat Sardenya per a elles, autèntiques protagonistes d’aquesta història. I, tanmateix, no són conscients de l’experiència més valuosa : el bagatge més preuat d’aquest viatge roman amagat de la seva percepció conscient. Parle de sentir-se família; de formar part d’una “tribu” i d’una “missió”; de compartir-ho tot amb tots : paraules i temps; penes i somriures; problemes i solucions. És un sentiment poderòs i diferent, a mig camí de la responsabilitat i l’amor, que compensa amb escreix no poder fer tot allò que t’agradaria fer. És per això que estic agraidíssim a l’àvia Conxa, ànima del viatge; i a tota la resta de l’expedició: Sven, Martina, Julia, Max, Maria, Laia i Mireia, sense oblidar-me d’Altea, que no va poder venir però que sempre m’acompanya al cor i al pensament i de Núria, estimada germana i mare de Maria, que és a Moçambic treballant… Va per vosaltres!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!