TocDeQueda

Pensaments, anècdotes i paraules aproximades

28 d'octubre de 2014
0 comentaris

L’emoció d’un alumne i la tristesa d’un mestre

L’any 2010, en una de les diverses notes que vaig escriure per als pares i les mares durant la planificació de l’eixida que m’enfilaria fins al cim del Montcabrer amb els i les alumnes de 3r cicle del CEIP Covalta d’Albaida, hi afirmava: Serà una experiència apassionant que permetrà els vostres fills i filles d’assaborir la natura en estat pur i, alhora, els ajudarà a conèixer millor el seu País, primer pas per poder començar a estimar-lo: qui coneix, respecta; qui respecta, estimarà. Aquesta és la idea que m’empeny a fer coses que d’altres mestres consideren “temeràries”; aquest és l’aprenentatge que persegueix: que coneguen; que respecten; que estimen: les persones; la llengua; el territori. No són coses separades.

PENTAX DIGITAL CAMERA

Tanmateix, hi ha un altre element inherent a les eixides escolars que és, fins i tot, més important que els esmentats adès. Un passeig a la natura o una visita a una ciutat són autèntics catalitzadors de relació : una eixida amb l’alumnat potencia una coneixença i confiança entre mestres i alumnes que l’atrafegat ritme de classe sovint no permet.  És per això que els mestres de 3r cicle de primària del CEIP Miguel Hernández de València decidírem d’organitzar una eixida a la natura a l’inici del curs escolar: volíem conèixer-los millor i enfortir el nostre vincle emocional tot just començat el curs. Encara no havia realitzat cap eixida escolar amb l’alumnat d’aquesta escola i estava especialment motivat perquè, al barri d’Orriols de València, la vida de les famílies no és gens fàcil. Així doncs, vaig proposar una eixida tan propera com sorprenent: l’Estret de les Aigües de Xàtiva. Poc més d’una hora de bus separa aquest paratge de la ciutat de València. Dit i fet! En un tres i no res, el passat 8 d’octubre ens plantàrem a Xàtiva i començàrem a gaudir d’un munt d’experiències : albirar el castell de Xàtiva, beure de la font dels vint-i-cinc dolls, cercar els senyals grocs i blancs del sender, esmorzar sota les Arcadetes –un aqüeducte medieval–, olorar el romer i l’espígol, observar la Cova Negra, recórrer les instal·lacions de la Casa de la Llum –una central hidroelèctrica construïda a les primeries de segle XX–… i l’impagable companyia dels alumnes : tot un regal d’experiència i relació que ens ajudarà a millorar el nostre ensenyament a l’aula.

PENTAX DIGITAL CAMERA

A mi però, l’excursió em reservava un altre regal. Aquest però, se’m va aparèixer disfressat de comentari. Després d’enfilar-me a la penya de l’Esventador amb un grup reduït d’alumnes, un d’ells em va dir : “Es lo mejor que he hecho en mi vida”. Les paraules de l’alumne m’emocionaren : l’expressió de Gerardo transmetia una admiració desbordant. Tanmateix, aquest petit comentari em deixà pensaròs durant una bona estona; pensaròs i trist perquè no feia més que desvetllar la pobresa i les dificultats que viuen la gran majoria d’alumnes del barri d’Orriols de València. Allò que m’havia dit aquest alumne de 6è era que mai no havia fet una eixida com aquella, a poc menys d’una hora de bus…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!