TocDeQueda

Ahir, amb motiu de la manifestació a València en contra dels assassinats massius d’Israel a la franja de Gaza, vaig trobar un amic entre la gentada. Com és habitual, després del protocol d’amistat -“Com estàs? Tot bé? Per on pares?…”- intercanviàrem impressions al voltant de l’enèssima crisi a Palestina. “És molt fort… Aquesta vegada se n’estan passant”, em va dir. Abans que acabés la frase però, vaig respondre impulsivament: “No, company: l’última vegada fou igual de fort i ja se’n passaren tres pobles!”. Aquest petit diàleg va servir per continuar la conversa envers la “normalitat” i l’oblit que genera la recurrència dels fets. S’han passat ja tantes vegades i sempre d’una manera tan bèstia, que les 500 persones massacrades en dues setmanes no són més que la confirmació d’una veritat: a Palestina, la gent mor assassinada pels míssils i les bombes d’Israel i mai no passa res. És una mena de catàstrofe natural inevitable -no oblidem que els pilots israelians dels F-16 són homes i, per tant, natura-. Les notícies de Palestina són com les notícies de platja i turistes que cada any, puntuals a la cita estival, apareixen als telediaris. O com les notícies del canvi d’hora. O com les imatges de xiquets plorant durant el primer dia d’escola. La recurrència les ha convertides en “naturals” i, allò més greu, les ha impregnat d’una banalitat extraordinària. A Gaza, periòdicament, moren persones pel conflicte amb Israel. I les dones ploren pel carrer. I els homes soterren els morts a crits d'”Alà és gran”. Punt. Passem a una altra notícia.

La història de l’èsser humà està escrita en sang humana. I, sembla ser que, a mesura que ens fem majors com a espècie, la cosa s’agreuja. Josep Pla defineix d’una manera dramàtica el segle XX a Darrers escrits : “He viscut al segle més sanguinari i demencial de l’era cristiana. No ho oblidin mai, això”. Faig referència a Pla perquè, si posem la Història a la balança, el que està passant a la franja de Gaza no deixa de ser una minudesa. Tanmateix, seria ben difícil de trobar, en l’actualitat, un exemple tan dramàtic d’impunitat legal. Israel assassina indiscriminadament la població civil palestina, tot botant-se d’una manera descarada i prepotent les lleis internacionals que defensen els drets humans. Tanmateix, ningú no s’atreveix d’alçar la veu ni decretar cap tipus de sanció. Mancats d’exemples reals, cal recórrer a la comparació hipotètica, cal construir un exemple fictici i el més aproximat possible a la realitat de Gaza per entendre el nivell de brutalitat del govern d’Israel. Com el que li vaig plantejar al meu amic. “T’imagines que a la dècada dels 90, després d’un atemptat d’ETA a Madrid, l’Estat espanyol haguès bombardejat Errenteria o Hernani amb l’excusa que a un dels edificis enderrocats s’hi amagava un comando d’ETA? Doncs, si fa no fa, eixa és la política antiterrorista d’Israel”. Òbviament, no és un conflicte que es puga comparar d’una manera biunívoca però l’exemple no és cap exageració. De fet, no hi trobe cap diferència rellevant: és la resposta a un atac. L’Estat espanyol argüïria legítima defensa i santes pasqües. Seria una barbaritat inacceptable, clar. I la comunitat internacional no ho haguès permés. Per què ho permeten a Gaza?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!